El PP de Feijóo, obligat a abandonar l'ambigüitat

El soroll incontrolable de l'actualitat ha dissimulat una de les dinàmiques més importants de la política espanyola actual: el destí del PP. Partit sistèmic i amb un líder que no es destaca pels grans moviments, el PP està realment estancat. Per entendre aquesta situació cal remuntar-se als primers mesos de Feijóo al PP.

Com molts recordaran, quan Feijóo va arribar a Gènova, circulava la idea que Sánchez estava mort, i que per això havia avançat les generals. Va ser aquella època en què Michavila i altres sociòlegs auguraven una majoria absoluta i molt folgada del PP amb Vox. Això era un escenari ideal per a algú del perfil de Feijóo: poca ideologia, moviments electorals que arrosseguen i discurs de la gestió.

Ara bé, a Sánchez, com és habitual, li va sortir bé la jugada d'avançar les eleccions, fonamentalment perquè l'estratègia de la por amb Vox li va funcionar. Això va conduir Feijóo a una situació complexa, que no era altra que estar a l'oposició sense un pla clar. Entre els seus principals problemes hi havia la competència de Vox i la solidesa del Govern ‘Frankenstein’, que no és altra cosa que una correlació de dèbils.

I com que els partits polítics són màquines que beuen poder, cada vegada era més fort el “runrún interno” (Díaz Ayuso) al PP. És a dir, que l'ambigüitat de Feijóo, tan del gust de la pedrera gallega, no té la suficient força per aguantar una legislatura. Això ha portat el partit a organitzar l'equivalent a un conclave per al proper juliol.

Què pensem?

Si es mira amb perspectiva, el PP ha de decidir quin discurs tindrà dins de la nova dreta. 'De facto', això es tradueix en aclarir la relació amb Vox, que a tots els efectes és el partit que ha recollit els vents de la nova dreta mundial. Perquè si alguna cosa és innegable és que, per ara, en la partida d'escacs entre PP i Vox, guanya Vox.

Encara que fos al preu de trencar governs autonòmics, endurir el discurs i tancar files amb Trump, a Vox li ha funcionat l'estratègia. La prova està en què ha monopolitzat el vot jove i el discurs a les xarxes. De la mateixa manera, presenta un creixement electoral lent, però constant, que el situa com el futur soci de Govern del PP. I el que Feijóo no vol és que a Abascal li surti bé el que en un inici Iglesias volia fer amb Sánchez: marcar el discurs des de dins.

Per aquest motiu, el proper congrés del PP tindrà una aroma molt ideològica, que, com no podia ser d'una altra manera, es traslladarà a la lluita entre sectors. D'una banda, hi ha el sector més partidari d'un discurs més agressiu, com el Díaz Ayuso. D'altra banda, hi ha el sector típicament moderat del PP, que no deixa de ser el reflex invers del PP.

Immigració, cordó sanitari a Vox, eutanàsia, avortament: són aquesta classe de temes sobre els quals Feijóo ha de posicionar-se. Paral·lelament a això, també ha de modificar la normativa interna i els procediments. Això, que pot semblar irrellevant, té una importància capital i que, a llarg termini, pot suposar l'èxit o la condemna de Feijóo.

La normativa interna és la que s'encarrega de definir el procediment de primàries i selecció de líders. Hi ha dues possibilitats: selecció per compromissaris o per vot directe de la militància. Feijóo, que sap que no desperta passions, prefereix el vot per compromissaris perquè és més fàcil de controlar des de la direcció. Però, algú com Ayuso, en canvi, prefereix el vot directe de la militància.

Finalment, tota aquesta situació està adobada amb el factor sorpresa de Pedro Sánchez, que igual avança eleccions que es retira a pensar durant uns dies. En aquest context, el pitjor que li podria passar a Feijóo seria repetir el de 2023, és a dir, que Sánchez l'enxampi amb el peu canviat. La diferència està en què ara el PP no es podria permetre una altra derrota per culpa de l'equilibrisme.