Podemos posa en marxa tota la seva maquinària per atacar Yolanda Díaz

"Yolanda Díaz pot ser la propera presidenta del Govern". L'afirmació la formulava el 15 de març del 2021 el llavors vicepresident del Govern i secretari general de Podemos, Pablo Iglesias. Ho feia en un vídeo en què anunciava la seva dimissió del Govern per presentar-se com a candidat a Madrid contra Ayuso.

El que va passar després ja era més que previsible: un fracàs rotund d'un Iglesias que abandonava la política dos mesos més tard. Però el quid de la qüestió era un altre: el líder de Podemos havia deixat una hereva en la política nacional. Yolanda Díaz, fins aleshores en un segon pla malgrat ocupar la cartera de Treball, era ungida com a nova líder de l'espai aleshores ocupat per Unidas Podemos.

Yolanda Díaz i Pablo Iglesias, història d'un desamor polític

Forjada a la política municipal —Ajuntament del Ferrol— i regional —parlamentària a Galícia—, Díaz va conèixer Iglesias quan el va fitxar com a assessor. Més tard, va ser diputada 'podemita' a Madrid, on va estrènyer la seva amistat amb ell. I va arribar el salt al Govern: Yolanda Díaz va ser nomenada ministra de Treball al Govern de coalició.

La convivència amb Iglesias a l'executiu va ser plana, encara que hi va haver lleugeres diferències internes, com en el cas de l'acord de pressupostos del 2020. Díaz volia intentar-ho amb Ciutadans, mentre que Iglesias, que va imposar el seu criteri, va treballar per un acord amb Bildu i ERC, que es va acabar consumant. El punt d'inflexió de la relació entre tots dos arriba, doncs, el dia de la successió: quan el març del 2021 Iglesias passa el testimoni a Díaz, tot es torça.

Yolanda Díaz agafa el timó de la facció morada del Govern i, progressivament, acosta posicions amb el PSOE de Pedro Sánchez. Això implica un allunyament de les posicions de Ione Belarra i Irene Montero, amb qui la distància es fa cada vegada més pública i notòria. Les desavinences van anar 'in crescendo' a la segona meitat de l'anterior legislatura.

La negociació de la reforma laboral de Díaz —amb el vist-i-plau de la CEOE i el suport de C's, però sense el de Bildu, ERC o el PNB— va suposar una primera esquerda amb Podemos. L'enviament d'armament a Ucraïna o l'allau de crítiques a Irene Montero per la Llei Trans o la del 'només sí és sí', sense cap defensa de Díaz, van ser nous camps de batalla. La vicepresidenta i Podemos acabaven la legislatura directament enfrontats.

Sumar… però restant a Irene Montero

La gota que va fer vessar el got va ser la convocatòria d'eleccions generals per al mes de juliol passat. Feia mesos que Yolanda Díaz construïa el moviment que li havia de permetre prendre el complet control del seu espai polític, sense dependre de Podemos. El naixement de Sumar, en un intent d'unir i ampliar el panorama polític a l'esquerra del PSOE, suposava una amenaça per al partit fundat per Pablo Iglesias.

Però tot va precipitar-se amb la convocatòria sorpresa de Sánchez. Sense marge per a les converses i la negociació, Yolanda Díaz va anunciar que seria, com era previsible, la candidata de Sumar a la presidència del Govern. L'acord per integrar Podemos en el moviment va arribar al límit, amb una sonora disputa pública i a contracor per part dels morats.

El gran escull va ser el veto de Yolanda Díaz a la ministra d'Igualtat, Irene Montero, molt desgastada per la seva acció de Govern durant la legislatura anterior. Díaz va mantenir la seva posició malgrat la pressió de Podemos i va acabar sortint-se amb la seva. Montero no va formar part de la llista de Sumar, cosa que va suposar una allau de crítiques per part d'Iglesias, Echenique, Belarra i el partit morat en general.

Unes crítiques que no van cessar després de les eleccions, quan Belarra no va dubtar a criticar l'estratègia de Yolanda Díaz. "L'estratègia d'invisibilitzar Podemos no ha funcionat electoralment", va llançar l'actual líder de la formació morada.

Podemos treu la seva artilleria: Iglesias ataca sense pietat

Amb la investidura de Pedro Sánchez en plena negociació i la reedició d'un Govern de coalició sobre la taula, ara Podemos redobla la seva estratègia. La formació necessita marcar perfil per no quedar definitivament diluïda i aconseguir representació al Consell de Ministres, una gesta que no serà gens fàcil. Les filtracions que han transcendit deixen els morats sense cap representant al Govern.

Davant d'aquesta tessitura, Podemos ha passat a l'atac descarnat contra Yolanda Díaz i Sumar. Aquesta mateixa setmana hem pogut veure diversos exemples d'aquesta pujada de to. L'assistència de Díaz a la cerimònia de lliurament del Premi Planeta ha estat utilitzada pel mateix Pablo Iglesias, que la va comparar amb la presència de Belarra en una manifestació propalestina.

“A vegades cal saber on ser i on no ser”, va dir Iglesias. Des del seu mitjà de comunicació, Canal Red, l'exvicepresident del Govern va publicar un editorial contundent contra Díaz per la mateixa qüestió. Només una mostra del to utilitzat: “No s'entén que[Díaz]hagi acceptat no només representar el govern en una cerimònia vergonyosa, sinó que a més hagi entregat el premi i besat amb exageració borbònica a una de les periodistes que ha demostrat, a més de dots literaris, una notable falta d'escrúpols com a professional a l'hora d'atacar Podemos”.

Al mateix mitjà, l'exdiputada 'podemita' María Teresa Pérez pressionava Yolanda Díaz sobre la negociació de la investidura. Pérez subratlla que Sumar corre el risc de ser una mera comparsa de Pedro Sánchez. "Serà un govern de Pedro Sánchez amb persones puntuals que no pertanyen orgànicament al PSOE, però que permeten que es governi exactament igual que ho faria el PSOE en solitari", assegura Pérez.

Finalment, l'exdiputat Pablo Echenique també difonia un article de Canal Red que detalla les grans diferències entre Podemos i Yolanda Díaz. "Molts mitjans t'han explicat la ficció infantilitzadora i antipolítica que les diferències entre Yolanda Díaz i Podemos són personals o d'estil", arrencava Echenique. "I no: al llarg d'aquests anys s'han produït importants diferències de projecte i de praxi", rematava.

La investidura, en joc… i també el futur d'Irene Montero

Tres mostres molt recents, doncs, del pas a l'atac per part de Podemos i Iglesias contra qui va ser el seu delfí, Yolanda Díaz. Però, per què es produeix? La resposta és ben senzilla. Podemos mira de mantenir una mínima quota dins del Govern de coalició per no quedar definitivament enterrat del panorama polític espanyol.

La seva absència a l'executiu el conduiria a la pràctica desaparició i al triomf total de Díaz i la seva marca Sumar, que passarien a tenir el control absolut de l'espai.

Alhora, aquesta batalla també intenta salvar un nom: el d'Irene Montero. Encaixada la derrota de la seva absència a les llistes electorals, la inesperada possibilitat de reeditar el Govern suposa l'última bala per a la ministra d'Igualtat. Si hi ha opció remota de reconciliació entre Podemos i Sumar, passa per mantenir Montero a l'Executiu.

Seria la manera de reparar el “dany” de què Podemos es considera víctima amb el veto a la ministra d'Igualtat. Tot i que es va especular que fos la candidata de Podemos a les europees del maig, ara els morats s'ho juguen tot a una carta: de la seva aposta per Montero com a ministra depèn l'espai polític que representen.

Les properes setmanes, doncs, no està només en joc una investidura: també es decideix el futur de Podemos i el desenllaç d'una història d'amor-odi entre Pablo Iglesias i Yolanda Díaz.