Pedro Sánchez promet girar encara més a l'esquerra

L'amnistia, per molts draps calents que se li posin, enfada encara més del que contenta i, per això, Sánchez sap que ha de compensar el mal. La seva idea és aconseguir-ho amb nous gestos cap a col·lectius com els pensionistes, el precariat, el feminisme més centrat i, també, els entusiastes de la transició ecològica.

Les minories sumades són majoria

Sánchez pretén fer bo així un principi postfelipista que va formular el difunt Pedro Zerolo, secretari de Moviments Socials i Relacions amb les ONG al PSOE cap al 2014. Per Zerolo, i així ho va dir en repetides ocasions, el PSOE havia de ser un partit de minories perquè moltes minories sumades es converteixen en majoria. Sánchez, que d'ideologia mai no ha anat sobrat i de possibilisme sí, ha fet del principi de Zerolo gairebé una norma.

Agenda social

Patxi López, portaveu del PSOE al Congrés, crida a tal procedir “àmplia agenda social” i repassa les concessions que el seu cap té decidides per als diferents 'col·lectius diana'. Així ho diu:

“La coalició continuarà apujant les pensions amb l'IPC i augmentant l'SMI. Es reforçaran els serveis públics, especialment la Sanitat, i la fiscalitat serà progressiva. Es redistribuiran els fons europeus i es combatrà el canvi climàtic”. Són, diu, ampliacions de drets per a treballadors, joves, dones i la majoria social d'aquest país.

I als comandaments?

Les vel·leïtats tecnòcrates que a l'anterior Executiu encarnaven perfils com el de Nadia Calviño s'obliden. Ja no es tracta de projectar fora de les nostres fronteres un mínim de normalitat, sinó d'explicitar de portes endins per a qui es governa i per a qui no. Sánchez ja parla clarament d'un “govern més polític”, eufemisme amb què es camufla el que sembla un Banc Blau ple de fidels.

Sánchez vol ministres “més combatius” amb perfils similars als de Bolaños, Montero, Pilar Alegría i Isabel Rodríguez. A Calviño, diuen, la rellevarà José Luis Escrivá, que per molt independent que digui ser, ha mostrat sempre lleialtat plena al líder. Un govern d'impassible posat amb adhesió indestructible als principis del (nou) temps que s'acosta inexorable si, al final, Puigdemont no es tira en marxa.