Pedro Sánchez desperta del seu somni amb Carles Puigdemont

Quan el 23 de juliol de l'any passat Pedro Sánchez va veure els resultats electorals, va deixar anar un sospir. Acte seguit va transmetre un missatge clar als seus afins: calia aconseguir a tota costa el suport de Junts, costés el que costés.

Aquella mateixa nit molts analistes polítics van assenyalar que l'acord PSOE-Junts era gairebé una quimera, i que el més probable era la repetició electoral. Però Sánchez sabia que no havia fet el més difícil i que no tindria una segona oportunitat. D'aquí el seu entossudiment en la titànica tasca de convèncer Carles Puigdemont.

El seu pla consistia a oferir unes atractives concessions a Junts que després el pes de la realitat s'encarregaria de posar al seu lloc. Al final, sempre podria posar l'excusa que el PSOE no controla els jutges (amnistia) o les institucions europees (oficialitat del català).

En els Acords de Brussel·les el PSOE va anar més enllà fins i tot del que s'havia sospitat, però a canvi va exigir fidelitat. És a dir, el compromís de Junts de garantir l'estabilitat de l'executiu. Així es va forjar el somni de Pedro Sánchez de governar còmodament gràcies al suport de Junts mentre venia el relat de la "normalització" a Catalunya.

Puigdemont desperta Sánchez del seu somni

Puigdemont sabia de quin peu calçava Pedro Sánchez, i si va signar aquell pacte va ser perquè necessitava guanyar temps. Junts estava en ple procés de declivi i els resultats del 23-J li donaven l'oportunitat d'accedir a un ressort de poder. Res més i res menys que ser el nou àrbitre de la política espanyola.

Junts va vendre el pacte amb una idea, el seu compromís no era amb el PSOE sinó amb els catalans. Per al PSOE, les promeses eren motiu suficient perquè Junts garantís l'estabilitat amb independència del seu compliment. Per a Junts, en canvi, l'incompliment de les promeses era condició sine qua non per a l'estabilitat.

Això és el que ha acabat separant els dos fins a deixar-los al límit de la ruptura. Sánchez va calcular malament en pensar que la necessitat de Junts li garantia incondicionalment el seu suport. Ara Junts té més motius per trencar que per seguir mantenint en vida el Govern socialista.

L'amenaça de Puigdemont en la seva entrevista a TV3, aquest dimarts, ha estat el primer toc d'atenció seriós al Govern socialista. Sánchez va dir que no es plantejava una qüestió de confiança, i Puigdemont li respon que ja sap quines serien les conseqüències. Ara ja no és el PSOE qui toreja Junts, sinó que és Puigdemont qui demostra tenir la paella pel mànec.

El PSOE s'aboca a l'abisme

"Les eleccions anticipades són un escenari objectivament real ara mateix". La frase l'ha pronunciada Carles Puigdemont en l'entrevista d'aquest dimarts a TV3. Sap que no hi ha res que aterreixi més a Pedro Sánchez que unes noves eleccions.

Les enquestes donen una majoria aclaparadora a la coalició de dretes. El PSOE aconseguiria resistir, però l'enfonsament de Sumar allunya massa els socialistes de la reedició del Govern.

Traduït, si hi ha noves eleccions el PSOE se'n va irremeiablement a l'oposició. Això suposaria el final del sanchisme, que sempre ha basat el seu projecte en el control dels ressorts del poder. Sense estar al Govern, el sanchisme no pot sobreviure, i la Gran Coalició amb el PP tampoc és possible perquè va contra la seva naturalesa.

El PSOE està disposat a jugar-s'ho tot amb Junts, però ara mateix la situació sembla irreconduïble. Els postconvergents ni tan sols estan per la feina de seure a negociar els pressupostos. I Puigdemont poc menys que desafia Sánchez a "assumir la seva realitat" i convocar noves eleccions.

Sánchez mai havia estat tan contra les cordes com ara, i caldrà veure com en surt d'aquesta. Les pròximes setmanes seran clau per al futur del Govern d'un Pedro Sánchez que ja ha despertat del somni amb Carles Puigdemont.