Pablo Echenique es mofa d'Ada Colau

Diu un refrany castellà que, si el dimoni no té res a fer, es dedica a matar mosques amb la cua; però això no sempre és així. Quan es va crear el refrany Twitter no existia i, avui, si el dimoni existís i no tingués res a fer, perdria el temps a la xarxa d'Elon Musk de ben segur.

Per què ho sabem? Doncs perquè només cal fixar-se a què es dedica un altre que no té res a fer, que és Pablo Echenique. Aquesta setmana, a l'ínclit científic li ha donat per carregar ja no contra el PP, sinó contra una companya de, com diuen ells, “lluites”.

I diuen “lluites” perquè, per a la nova esquerra, la lluita ja no és una (l'obrera), sinó moltes. Tantes com minories, perquè ja sabem què deia Pedro Zerolo: moltes minories sumades són la majoria.

Ara, la lluita, és contra Ada Colau o, almenys, una de les que hi ha. L'altra, exclusiva d'Echenique, és contra l'oblit. Per això tuiteja.

En què enreda Pablo Echenique?

Echenique, és clar, no és el dimoni, però fa bona aquella frase que Churchill va deixar anar a un diputat que acabava d'aterrar al Parlament. Segons qui va ser Primer Ministre britànic, els enemics no són els dels bancs del davant, són els del darrere. Echenique fa bona la frase: l'adversari milita en un altre partit, però amb l'enemic comparteixes bancada i, de vegades, fins i tot govern. Per què carrega contra Colau? Doncs perquè no li agrada que la facció de l'esquerra de la qual forma part ella mani més que la que l'inclou a ell.

Les rialles, amb tot, estan justificades. Deriven de la darrera declaració de Colau a propòsit de la seva condició de ministrable. Segons sembla, i després de les seves últimes enganxades amb Pablo Iglesias, l'exalcaldessa diu que no vol ser ministra encara que hi ha gent que l'hi insisteix.

Rumors

En realitat, això de Colau com a ministra d'Habitatge no ha passat mai de simple especulació. Amb tot, veure com alguns s'autodescarten com a membres d'un govern que encara no se sap si serà com a mínim curiós.

I d'això, precisament, és del que riu Echenique. I no és l'únic: riu un altre il·lustre amb poc a fer: l'inefable Josep Alay. Riure de les persones –encara que aquesta persona sigui Ada Colau o, també, Josep Alay- sempre està malament.