Oriol Junqueras i Carles Puigdemont es rearmen per a una nova batalla

Durant el Procés es va posar de moda allò de la unitat estratègica de l'independentisme. La unitat sempre va ser quelcom conjuntural i marcada per la desconfiança i la rivalitat entre els dos grans partits sobiranistes. Per això va saltar pels aires a les primeres de canvi, quan el Procés va començar a desinflar-se.

Una de les raons per les quals la unitat mai va quallar va ser la lluita d'egos entre Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. La reelecció de tots dos com a presidents dels seus respectius partits allunya definitivament la possibilitat de la unitat.

Aquests dies ha tornat a parlar-se de la unitat estratègica de l'independentisme. Ha estat arran de l'entrevista de Carles Puigdemont a TV3, on va anunciar la seva intenció de reunir-se tan aviat com sigui possible amb Junqueras. Això semblava obrir la porta a l'exploració de vies per recuperar la unitat d'acció i reactivar el procés.

Això, ara mateix, és una quimera. Primer, perquè els plans de Puigdemont de reunificar l'independentisme sota el seu lideratge xoquen frontalment amb les aspiracions de Junqueras. Però a més, perquè Junts ha iniciat un clar gir a la dreta mentre que Junqueras vol culminar el viratge d'Esquerra cap a l'esquerra.

En resum, la lluita d'egos i la polarització ideològica impedeixen ara mateix avançar cap a la unitat. De fet, la reunió entre ambdós líders podria produir-se mentre l'un i l'altre es rearmen per a una nova guerra entre ERC i Junts.

Els plans d'Oriol Junqueras

A diferència de Puigdemont, els plans d'Oriol Junqueras no passen per reagrupar l'independentisme sota el seu paraigua. Més aviat al contrari. Joan Tardà, junquerista de primera fila, ja va avançar les seves intencions d'obrir el partit a sectors no independentistes.

Un cop pres el control del partit, Oriol Junqueras vol culminar l'estratègia que va assumir el 2019 quan estava a la presó. Constatat el fracàs del procés, Junqueras va considerar que calia eixamplar la base del moviment per guanyar múscul de cara a futurs escenaris. Això implicava distanciar-se de Junts per intentar arribar a altres sectors de l'esquerra no nacionalista.

Durant la campanya i després de la seva victòria, Junqueras ha dit que vol convertir ERC en el nou partit del treball a Catalunya. També ha anunciat un pla de captació de nova militància perquè Esquerra torni a ser el primer partit de l'independentisme.

Això el porta inevitablement a una nova guerra amb Junts, i especialment amb Puigdemont.

El somni de Carles Puigdemont

Per la seva banda, Carles Puigdemont lliura ara mateix una doble batalla. D'una banda competeix amb Aliança Catalana per l'hegemonia del nacionalisme conservador. D'altra banda manté el pols amb Esquerra, amb qui ara té una clara desavantatge.

Encara que Junts té quinze escons més al Parlament, la formació postconvergent està aïllada. En canvi ERC, malgrat la crisi interna i de representació, continua tenint capacitat d'influència a Catalunya i a Madrid. Això li ha permès forçar el finançament singular per a Catalunya i fer rectificar el govern català sobre el 112.

Davant aquesta realitat, Junts ha dissenyat una enginyosa estratègia consistent a presentar-se com un govern alternatiu. Un partit que utilitza la seva posició de força a Madrid per defensar els interessos catalans que ningú més defensa.

Puigdemont està convençut que pot acabar forçant el PSOE a aplicar l'amnistia i acceptar un referèndum acordat a Catalunya. Si això succeeix, Junts tornarà a atreure els sectors independentistes desencantats al voltant de la figura de Puigdemont. Aquest és el seu somni, un somni en què no només no entra ERC sinó que és la víctima principal.