El fracàs per fases de l'educació catalana: ara, les assignatures troncals

Com tot, el col·lapse per fascicles de l'educació catalana té una història que alguns van saber veure amb antelació. Tanmateix, en aquests moments, assistim a l'informe de danys i a la identificació de les causes. Els exemples han estat múltiples i han arribat amb una regularitat inapel·lable.

El gran esclat es va produir amb l'informe PISA, que va situar l'educació catalana a la cua d'Espanya i de l'OCDE. A partir d'aquí, la reguera de fracassos va servir per donar-li mesures a la magnitud del problema. Allà hi estan, per exemple, els resultats en competències bàsiques de català o de matemàtiques.

L'últim exemple l'hem vist amb els canvis en les assignatures troncals i optatives en primer de batxillerat. Segons ha informat el Departament d'Educació, la intenció és fusionar matèries troncals amb la finalitat que hi hagi més assignatures optatives i, així, crear itineraris. Ara bé, quan assistim al detall d'aquesta mesura se li veuen de seguida les costures.

Més marge, més decisió, menys coneixements

D'entrada, aquesta unificació de matèries només es farà en ciències, i no en llengües i humanitats. El motiu? Que les llengües - i en particular el català - es presten molt més al mercadeig polític. Així ho assenyala en declaracions a E-Notícies el professor, doctor en geologia i cap de premsa del sindicat de Professors de Secundària, David Rabadà, que parla “d'arma política” i que “és millor defensar el català que no una ciència”.

Pel que fa a la unificació de matèries, el professor Rabadà fa una crònica d'una mesura que no és ni molt menys nova. De fet, és antiga i ja es va aplicar als anys noranta amb la LOGSE, fins al punt que el seu “fracàs”, apunta el professor, també es va corregir. Tanmateix, aquesta experiència heretada no ha estat obstacle perquè es torni a aplicar la mesura dins del variat marge competencial de les comunitats autònomes.

Aquesta regularitat en la decadència educativa no s'ha de contemplar com un cúmul de casualitats, sinó tot el contrari: com l'expressió d'una dinàmica que ve de lluny. En essència, ens referim al buidatge dels continguts educatius en benefici del model per competències. El professor Rabadà qualifica aquest trànsit com un “canvi de paradigma” de conseqüències nefastes. “Rotundament sí: s'han carregat la transmissió de coneixements”, afegeix.

Aquest canvi de paradigma és d'una fondària encara difícil de calibrar. El protagonisme educatiu va passar del professor - entès com un especialista en la seva matèria - a l'alumne. Aquest “alumnocentrisme”, com el bateja el professor Rabadà, tenia com a objectiu el famós “aprendre a aprendre”. Però això és “científicament fals”, sosté Rabadà, que posa l'accent en els coneixements (i la seva transmissió) com a eina educativa fonamental.

La ignorància mata

I precisament la polèmica amb les assignatures troncals és reflex d'aquest model “alumnocentrista” en la mesura que es privilegia que hi hagi més capacitat de decisió i marge per a l'alumne. Sense perjudici que això s'acabi traduint 'de facto' en una simple i plana ignorància.

El professor Rabadà, que imparteix la matèria de geologia, explica que un alumne pot cursar l'ESO sense fer geologia, cosa que redunda en unes preocupants mancances científiques. “A l'ESO ningú sap què és un volcà, la tectònica de plaques o un terratrèmol”, assenyala Rabadà.

Encara que pugui semblar allunyat de la realitat actual, aquestes mancances educatives expliquen fenòmens sagnants de la nostra època. En el cas de la geologia, per exemple, d'un temps ençà s'observa un auge del terraplanisme entre joves. És a dir, nois que estan seriosament convençuts que la Terra és plana.

I altres exemples, en canvi, “costen vides”, assenyala Rabadà. El cas més clar i recent és el de la DANA de València, en la qual va actuar una gran ignorància geològica entre polítics i ciutadania. “Amb cultura geològica hi hauria hagut molts menys morts”, assenyala Rabadà, abans de concloure amb contundència, “són uns assassins”.