La nova dreta avança cap a la unitat: quin paper jugarà Vox

El creixement dels partits identitaris a les eleccions europees recents va demostrar no només el punt d'inflexió en què ens trobem sinó també el potencial de la nova dreta agrupada ara en dos fronts dividits. D'una banda els Conservadors i Reformistes encapçalats per Giorgia Meloni i on també hi ha Vox, i de l'altra Identitat i Democràcia, liderat per Le Pen i on també hi ha Matteo Salvini, de la Lega italiana.

Tot i compartir programes molt similars, la divisió imperant ha impedit que fins ara s'uneixin en un sol eurogrup. I, després dels bons resultats obtinguts pels partits de centredreta, Ursula von der Leyen ja va anunciar la intenció d'aliar-se de nou amb el bloc dels socialdemòcrates. Davant això, els de Meloni i els de Le Pen han fet un primer pas per formar un front comú.

Però què vol dir això per a les aspiracions de la dreta identitària i, sobretot, quin paper jugarà Vox i com afectarà el partit de Santiago Abascal?

Primer escull superat

Abascal ha estat el principal promotor de la unitat de la nova dreta. Amb la celebració de la convenció internacional Viva 24 a Vistalegre, Madrid, Vox va llançar el missatge que, davant de la unitat de les elits, l'únic camí és la unitat dels conservadors. Allò que l'esquerra va anomenar de forma despectiva la “internacional reaccionària” va ser en realitat la primera pedra de la unitat que ara busquen conservadors i identitaris.

El principal escull per a l'entesa era la presència d'Alternative für Deutschland (Alternativa per a Alemanya) al bloc que encapçala Le Pen. Però l'expulsió i l'aïllament de l'AfD ha obert la porta a la unitat, impulsada per Abascal i secundada per Giorgia Meloni. La primera ministra italiana i presidenta de Fratelli d'Itàlia va iniciar recentment un acostament a Marine Le Pen, que va trencar la distància entre totes dues i que es va consolidar la setmana passada amb una primera trobada.

Per què serveix la unitat

La unitat dels blocs de Meloni i Le Pen és important. Perquè en no tenir el pes necessari per trencar l'hegemonia al parlament europeu, la seva estratègia consisteix a arrossegar el Partit Europeu cap a les seves posicions.

L'exemple més recent va ser l'aprovació del pacte migratori que endureix les condicions de sol·licitud d'asil i que va ser proclamat com una victòria dels identitaris. Abascal ha convençut Meloni i Le Pen que, units, poden condicionar també altres polítiques clau a Brussel·les com el Pacte Verd o la política energètica.

L'objectiu final és la impugnació de l'Agenda 2030, que arribarà amb el gir definitiu a la política europea una vegada assumit el marc mental de la nova dreta.

Això també convida a reflexionar sobre la naturalesa de l'aliança entre el centredreta i la dreta radical. La unitat ja s'ha instal·lat a països com Suècia, Finlàndia i Dinamarca, i a Espanya hi va haver un primer assaig amb els governs locals i autonòmics de Vox i PP. A França, l'auge de Le Pen ha provocat l'escissió d'una part del centredreta partidari d'unir forces amb el lepenisme per derrotar l'esquerra i el macronisme.

La unitat dels blocs a Europa forma part d'una estratègia molt més subtil de la dreta radical, que consisteix a colonitzar ideològicament l'espai del centredreta.

Això és així perquè, malgrat la revolució conservadora que viu Europa, l'auge dels partits identitaris no ha estat tan ràpid com s'esperava. Això obliga a adaptar l'estratègia i recolzar-se en la centredreta per anar imposant el marc mental en un procés de radicalització social conservadora que consideren inevitable.

Un pas fonamental per al futur de la dreta

Un bon exemple per entendre aquest procés és el de la immigració. Durant molts anys es van imposar les polítiques bonistes de l'esquerra (fronteres oberta i welcome refugees) que convertien el debat migratori en un tabú.

La centredreta acabava assumint aquest relat per la por a què diran, i la dreta identitària estava aïllada per l'estigmatització i els cordons sanitaris polítics i mediàtics. Però en trencar-se el tabú també s'han radicalitzat les posicions, obligant la dreta liberal a haver d'escollir entre el bonisme de l'esquerra o la mà dura dels identitaris. I això fa que cada decisió tingui també els costos electorals.

A Espanya, per exemple, la connivència del PP amb la regularització de 500.000 immigrants va generar una onada d'indignació de molts votants conservadors cap al partit d'Alberto Núñez Feijóo.

En tot cas, això avala la tesi dels impulsors de la unitat, com ara Abascal o Meloni, que consideren que tard o d'hora s'imposaran els postulats de la dreta identitària. Creuen que el context social, amb la crisi migatòria refermant i la inseguretat disparada, farà inevitable l'assimilació de la dreta liberal amb la dreta radical. Mentrestant, la unitat és fonamental per exercir una pressió més gran que porta el Partit Popular Europea a posicions més radicals.

La unitat suposarà adoptar una línia més suau

Hi ha almenys tres eixos que uneixen els Conservadors Reformistes i el grup Identitat i Democràcia: els postulats antiimmigració, la tornada a la sobirania dels estats, i la crítica a l'Agenda 2030 (sobretot en temes sobre el canvi climàtic).

Els divideix per contra la seva posició sobre la política exterior. Els de Meloni i Abascal estan a favor d'Ucraïna, són OTANistes i estan per l'ampliació de la UE. En canvi, els de Le Pen són menys partidaris de l'OTAN i a l'ampliació de les fronteres europees, mentre veuen amb recel el paper d'Ucraïna i mantenen certa actitud ambigua amb Rússia.

Dit d'una altra manera, Meloni representa la dreta radical “digerible” a què conservadors com Alberto Núñez Feijóo o Ursula von der Leyen s'han acostat sense gaire pudor. En canvi, Le Pen representa una dreta més dura i impermeable a les institucions europees (encara que més homologable a ells en qüestions com ara les llibertats individuals: avortament i drets dels homosexuals davant l'amenaça islamista).

L'aïllament d'AfD afavoreix l'acostament d'ID a ECR, que suposarà l'assimilació del bloc de Le Pen als de Meloni i l'adopció d'una línia més suau per aconseguir arrossegar el PPE a les seves posicions. Això sí, un possible triomf de l'Agrupació Nacional a les legislatives de França de les properes setmanes, donarà forces a Le Pen per imposar també alguns dels seus marcs

Tot apunta que la dreta convergirà en un espai a la dreta del PP i una mica més el centre que Le Pen. La incògnita és saber què passarà amb Vox, que a Europa està més proper als de Meloni, però a Espanya ha dut a terme un procés de gir a la dreta carregant-se als liberals i apostant pel sector més conservador.