Muntatge amb les cares de Gabriel Rufián i Joan Ignasi Elena, tots dos amb expressions serioses.
POLÍTICA

¿Ningú vol Gabriel Rufián i Joan Ignasi Elena?

Mentre ERC es troba en plena guerra interna, tots dos dirigents mantenen un perfil discret

ERC està en guerra interna. El sector liderat per Oriol Junqueras i el sector liderat per Marta Rovira lluiten des de fa setmanes per aconseguir el control de la formació. Tot es decidirà al congrés que, si no hi ha canvis, se celebrarà el 30 de novembre.

La immensa majoria de dirigents, exdirigents i militants s'han anat mullant a favor d'alguna de les dues parts. Tot i això, tant Gabriel Rufián com Joan Ignasi Elena estan mantenint un perfil baix en aquesta batalla fratricida.

Joan Ignasi Elena, durant una sessió al Parlament

Es tracta d'un fet curiós. Tots dos formen part del nucli afí a Oriol Junqueras. De fet, ni Rufián ni Elena van signar el manifest 'antijunquerista' que va impulsar Marta Rovira. I que va comptar amb els suports de gran part de la direcció actual. El van signar des de Pere Aragonès fins a Laura Vilagrà, Raquel Sans i centenars de dirigents i exdirigents més.

Això sí, ni el diputat al Congrés ni l'exconseller de l'Interior s'han pronunciat públicament a favor de l'exvicepresident de la Generalitat. I això que són dos dels dirigents més destacats amb què Junqueras compta en el seu corrent.

Encara més, Oriol Junqueras ha anunciat que el dia 21 de setembre presentarà públicament la seva candidatura a tornar a presidir ERC. L'acte comptarà amb les intervencions de l'eurodiputada Diana Riba i del seu marit i exconseller de la Generalitat Raül Romeva. També de diversos pesos pesants del món territorial d'Esquerra. Entre ells, Arés Tubau (Rubí), Laura Castel (Tarragona) o Bernat Soler (Lleida). Però ni rastre de Gabriel Rufián i Joan Ignasi Elena.

És cert que, tot i que fa més d'una dècada que presideix ERC, Oriol Junqueras no es pot presentar amb aires renovadors al costat de persones com Rufián i Elena, que ja fa uns anys que són algunes de les cares més visibles del projecte. Però estem parlant del líder del partit a Madrid i de l'exconseller de l'Interior i número 5 a les llistes del 12-M passat a les eleccions al Parlament.

Gabriel Rufián amb camisa blanca i corbata blava assegut en una sala, amb la mà a la barbeta i expressió pensativa.

Gabriel Rufián ja va dir fa setmanes que la batalla interna al partit li semblava un joc de nens. I, des que va esclatar la guerra, ha parlat entre poc i gens de l'assumpte. Potser perquè ell mateix, malgrat el seu ego, vol estar en un segon pla o potser perquè Junqueras vol aparentar renovació, la seva absència pública en el debat intern és força significativa.

Que la figura de Rufián no té la tirada que va tenir al seu dia va quedar demostrat en dues de les últimes eleccions. A les municipals, es va presentar com a alcaldable d'ERC a la Santa Coloma de Gramenet. Tenia l'objectiu d'evitar una nova majoria absoluta de la nova consellera de l'Interior, Núria Parlón. Va fracassar i la dirigent del PSC va poder revalidar la seva aclaparadora majoria en aquesta localitat per quarta vegada seguida.

Gabriel Rufián va encadenar un altre fracàs ni dos mesos després, a les eleccions generals. Era el cap de llista dels republicans a les generals i Esquerra va perdre 6 diputats i gairebé mig milió de vots.

Joan Ignasi Elena, qüestionat

Tot i formar part del Govern i ser el número 5 en les últimes eleccions al Parlament, no queda clar si la figura de Joan Ignasi Elena suma o més aviat resta. Va ser un dels fitxatges estrella de Junqueras de l'ala catalanista del PSC, però les seves contínues polèmiques han deixat la seva reputació en dubte. Malgrat mantenir-se com a negacionista delinqüencial, ha deixat el càrrec al capdavant de la seguretat a Catalunya amb la delinqüència disparada i en màxims de l'última dècada.

Mentre Rufián fa la seva guerra particular a Madrid, el cas de Joan Ignasi Elena és diferent. Sent el número 5 a les llistes al Parlament, es tracta, teòricament, d'una de les persones d'ERC que hauria de tenir més pes aquesta legislatura. Tot i això, ja veurem com acaba. En dimissió, com va fer Pere Aragonès, és difícil. I és que una persona que viu de la política des de fa més tres dècades (va ser diputat per primera vegada el 1992) no deixarà tan fàcilment el que ha estat la principal motivació que ha tingut a la seva vida.

➡️ Política

Més notícies: