Ningú guanya en un debat marcat per la mala educació i les preguntes sense respondre

La campanya electoral començava aquesta matinada i ja hem pogut assistir al primer debat. No era menor, l'organitzava el Grup Godó -La Vanguardia i RAC1, de manera que allà teníem tots els tòtems i focus mediàtics. Amb l'absència de Puigdemont, Josep Rull serà l'encarregat de fer arribar el missatge de Junts, així que ja ens hi podem acostumar.

No és que un tingués massa esperances en aquest primer cara a cara, la veritat. Tot i això, esperava més, confiava en Alejandro Fernández, sempre lúcid, també en Jéssica Albiach, que s'acostuma a créixer en campanya. Fins i tot tenia la sensació que Ignacio Garriga podria collar Aragonès en matèria de seguretat.

Res d'això ha passat. Ha estat un debat totalment prescindible, on ningú ha estat fi i hem assistit a més faltes de respecte que no pas a intervencions diferencials. Vuit candidats potser són molts, podria ser. El que passa a Catalunya és que hi ha tants vetos creuats que al final cadascú interpel·la qui vol i l'altre passa de respondre si el seu cap de campanya els ho ha indicat.

És així de trist. Posem-ne un exemple: Pere Aragonès s'ha passat les dues hores de debat provant de llançar propostes, de fer valdre la seva obra de govern. Només la CUP i els Comuns han buscat el cos a cos contra ell i ho han fet d'una manera tan agressiva que Aragonès s'ha limitat a mirar cap a una altra banda.

Aquesta ha estat una de les tòniques del debat: la mala educació, especialment de la Laia Estrada. La candidata de la CUP no ha mostrat només una actitud desafiadora, també ha tallat els altres candidats cada dos per tres, sense deixar parlar i ja no diguem escoltar. Tots llançaven preguntes, ningú no responia o ho feia després de diverses insistències.

Ningú no guanya, tots perden

Normalment en un debat algú en surt reforçat i d'altres passen desapercebuts. En aquest primer costa trobar alguna cosa positiva. Junts i ERC s'han limitat a atacar Salvador Illa amb el mantra que no pot defensar Catalunya a Madrid. Mentrestant, el líder del PSC ha volgut mostrar un to presidencial, ser prudent i no entrar a cap disputa. Ha estat intel·ligent, cal dir-ho.

Pere Aragonès, en canvi, ha buscat un protagonisme que ha estat inexistent. És el president, hauria de pivotar el debat i en cap moment no ha passat això. Encara més, les seves discussions han estat amb dues formacions minoritàries, mentre que ni Junts ni el PSC han volgut confrontar-hi. Fa la sensació que els altres candidats donen per acabada l'època d'Aragonès.

Josep Rull, la cara i la veu de Puigdemont, no tenia una missió senzilla, i ha optat per un perfil baix. Conciliador, ha evitat parlar d'ideologia, centrar-se a atacar Madrid i no treure protagonisme al seu candidat. Ho ha aconseguit i pot ser que no sigui mala estratègia: la campanya de Junts passa per Argelers i no per debats on no hi ha Puigdemont.

No ha estat el millor debat d'Alejandro Fernández. La CUP i els Comuns saltaven al principi de canvi i el del PP li ha costat confrontar, preferint guardar silenci. Els populars haurien de créixer durant la campanya i el seu líder trobar la manera de ser el flagell de l'esquerra, com ja ha fet al Parlament. Tindrà altres oportunitats.

Ignacio Garriga sap que aquests debats no són grans oportunitats per a Vox. Ha fet servir un to neutre, intentant marcar perfil amb la gestió de la immigració i la seguretat. El que passa és que ni ERC ni el PSC han volgut interactuar amb ell, no sigui cas que se'ls acusi de fer el joc "a l'extrema dreta". La campanya de Garriga no se centrarà en actes així.

Menció a part mereix Carlos Carrizosa, que prova d'aprofitar l'espai mediàtic que té Ciutadans sense gaire fortuna. No és que no ho intenti, però hi ha massa soroll per ser protagonista.

Els Comuns i la CUP es copien l'estil

Ja sabíem que Jéssica Albiach aprofita els debats per marcar perfil propi. Avui ha preferit atacar ERC molt més que el PSC, potser conscient que només pot pactar amb els socialistes. Ha introduït, a més, una nova variable, una actitud hostil -en algun moment fora dels codis- contra la dreta, a qui posa al mateix sac.

Una cosa semblant ha fet Laia Estrada, que ha estat encara més bel·ligerant i no ha dubtat a entorpir els seus rivals polítics. Representa l'ala més dogmàtica de la CUP: l'anticapitalisme és l'única recepta i la dreta és feixista, també el PP. Estrada ha repartit contra tots sense arribar a proposar gaire.

En definitiva, un debat sense contingut, marcat per la duresa de la CUP i els Comuns, que han aconseguit acovardir el PP i Vox, que han evitat el cos a cos. A l'altra banda, un Salvador Illa que va a la seva, sabedor que el millor és no parlar gaire, i un Pere Aragonès a qui gairebé ningú en fa cas mentre Josep Rull escalfa la cadira de Puigdemont.

Benvinguts a la campanya electoral. Sort que queden poc més de 15 dies.