Napoleó va flirtejar amb l'Islam

Napoleó Bonaparte va flirtejar amb l'Islam durant la seva expedició a Egipte, segons posa de manifest el llibre “Això no era al meu llibre de Napoleó” (Almuzara 393 pàgines, 21,95 euros) de l'historiador francès establert Madrid Ernest Bendriss. L’obra, que acaba de sortir, és un assaig biogràfic sobre l’emperador francès (1769-1821). 

L'estrena abans de final d'any de “Napoleó”, el biopic de Ridley Scott amb Joaquin Phoenix de protagonista amenaça de disparar la napoleomania encara que el volum és anterior. El llibre intenta aportar una altra visió sobre la vida del militar amb detalls inèdits.

Com els seus orígens familiars a Ajacció, el seu dur aprenentatge durant cinc anys a l'escola militar de Brienne quan només era un nen -no dominava el francès i la resta de nens li feien assetjament- i per descomptat les seves gestes militars.

Entre altres coses revela que, durant l'expedició a Egipte (1798), Bonaparte va coquetejar amb l'Islam per consolidar el poder a la zona. El 2 de juliol d'aquell any va afirmar en un discurs a Alexandria: “els francesos són els veritables amics dels musulmans”.

El xeic Abdullar al-Sharqawi fins i tot va induir “Bonaparte i el seu exèrcit a convertir-se a l'Islam”. De fet, un dels membres del seu estat major, el general Menou, va acabar convertint-se després de casar-se amb una egípcia musulmana.  Mentre que els ulemes “li van atorgar el nom d'Ali Bonaparte”.

El festeig va acabar amb les primeres ensopegades militars i “una insurrecció al Caire entre el 21 i el 23 d'octubre del 1798” que va ser reprimida a sang i foc. L'autor acaba aquest capítol deixant clar que “Napoleó mai no es va convertir a l'Islam ni va fer construir mesquites a França ni als altres territoris de l'imperi”.

D’altra banda, l’emperador francès va ser molt comprensiu amb els jueus malgrat les mostres d’antisemitisme. Durant l'expedició d'Itàlia (1797) “es va reunir per primera vegada amb els jueus al gueto d'Ancona”.

Aleshores ja es practicava una cosa que també van fer els nazis dos segles després: “portaven els signes distintius de la seva exclusió social, la gorra groga i l'estrella de David”. 

Napoleó va arribar a plantejar-se la possibilitat de “crear un Estat jueu a Palestina” el 1799 durant l'expedició a Egipte que, com se sap, va acabar en fracàs. 

Anys després, ja emperador, va reunir el Gran Sanedrí, una “institució que estava desapareguda des del final de l'Antiguitat” per adaptar les lleis jueves al Codi Civil. 

“Els notables jueus van rebutjar la poligàmia i la usura, i van afirmar la seva voluntat de ser lleials a les institucions de França”, prossegueix el llibre, però “encara estaven dividits sobre els matrimonis mixtos entre jueus i cristians”. 

L'autor, Ernest Bendriss (1964), viu a Madrid des de fa 25 anys i és especialista sobre història medieval amb Carlemany, els càtars i els capets. A més a més d'una breu història de l'Islam, entre d'altres.