El municipalisme a Catalunya evidencia la crisi dels partits tradicionals

Més de mig any després de les eleccions municipals, una de les plataformes que va aconseguir diverses alcaldies al global de la geografia catalana ha decidit fer un pas més. Es tracta d'Ara-Pacte Local, la coalició amb què es va presentar als comicis locals el PDeCAT (l'extint partit hereu de Convergència), petits partits de la seva òrbita i la formació municipalista Ara. La marca va presentar 181 candidatures a tot Catalunya, aconseguint 187 regidors arreu de la comunitat.

Després dels primers mesos d'existència i de la decisió del PDeCAT de dissoldre's, Ara-Pacte Local ha anunciat aquesta setmana que es constituirà com a partit. Després de néixer com a plataforma de coalició, els càrrecs electes de la marca fundaran un partit “que no estigui sotmès a les directrius de cap gran formació”, en paraules del seu portaveu i alcalde de Mollerussa, Marc Solsona.

El municipalisme ressorgeix a l'ombra dels grans partits

El pas endavant d'Ara-Pacte Local rubrica una de les conclusions que es pot treure de les eleccions del mes de maig. Sense que es tracti d'una revolució, sí que es pot percebre una bretxa al magma dels grans partits, que veuen amenaçada la seva hegemonia municipal. Els darrers comicis locals van donar espai a candidatures independents, de tall municipalista i deslligades de les sigles dels partits tradicionals.

Es tracta de candidatures pròpies, que no concorrien sota el paraigua de cap gran partit. Algunes sí que estaven federades entre elles, però, en tot cas, ho feien lluny del recer de les grans formacions. Alhora, alguns candidats de grans partits van optar per l'estratègia d'ocultar les sigles que realment representaven, en una aposta que optava per acostar-se al municipalisme i allunyar-se de l'òrbita tradicional dels partits.

El resultat d'aquestes formacions —sota les sigles d'Ara-Pacte Local o d'altres completament independents— va ser molt ressenyable, en alguns casos. La plataforma que agrupava independents i postconvergents va aconseguir, a més de 187 regidories, fins a 13 alcaldies. Entre elles destaca la de Mollerussa, amb Marc Solsona al capdavant, així com altres localitats menors com Almacelles, Aitona o Tivissa.

Cal destacar també l'existència d'altres petites federacions independents, algunes amb molta història, que tenen alcaldies. És el cas d'Independents per la Selva, a Arbúcies o Sant Hilari Sacalm; Tots per l'Empordà, a Torroella de Montgrí; Independents de Catalunya, a Cadaqués; o marques locals a municipis com Alcover, Canet de Mar, Tiana, Argentona o Roda de Berà.

Jordi Ballart a Terrassa: l'independent que arrasa des del 2019

Però si el municipalisme a Catalunya té nom i cognoms, no hi ha dubte que són els de Jordi Ballart i Pastor, l'alcalde de Terrassa. Després de Barcelona i l'Hospitalet de Llobregat, Terrassa és la tercera ciutat de Catalunya amb més població més de 224.000 habitants. Jordi Ballart va ser alcalde entre el 2012 i el 2017 amb les sigles del PSC, formació que havia tingut sempre l'alcaldia de la ciutat.

Un desacord amb el partit en ple procés va provocar la dimissió de Ballart, que va optar per crear una nova formació d'índole exclusivament municipal. Sota el nom de Tot per Terrassa (TxT), Ballart va guanyar de manera sorprenent les eleccions municipals del 2019. Amb el 30% dels vots, va obtenir 10 regidors que li van permetre recuperar l'alcaldia de la ciutat.

El mes de maig passat, Ballart va ampliar la seva victòria fins als 11 regidors, revalidant mandat. Els seus números estratosfèrics li han permès fins i tot tenir representació a la Diputació de Barcelona. Ballart és el màxim exponent que el municipalisme és capaç d'obtenir suports extraordinaris sense comptar amb el paraigua d'una formació tradicional.

Aquest 2023 s'ha sumat a l'onada municipalista un dels municipis veïns de Terrassa. Matadepera, amb gairebé 10.000 habitants i la renda per càpita més elevada de Catalunya, va veure com un partit nou i independent, Som-hi, guanyava les eleccions i aconseguia l'alcaldia. L''efecte Ballart' es reproduïa al poble limítrof.

Hi ha altres casos en què les sigles independents s'han aconseguit imposar amb claredat, encara que els pactes els han desproveït de l'alcaldia. És el cas de la localitat tarragonina de Cambrils, de 33.000 habitants. El mandat anterior, una moció de censura va donar l'alcaldia a Oliver Klein, líder de la formació municipalista Nou Moviment Ciutadà (NMC), aleshores cinquena força política del consistori.

El 2023, NMC va aconseguir un resultat molt sorprenent: va guanyar les eleccions, va doblar suports i va obtenir sis regidors. Paradoxalment, una aliança entre ERC, Junts, PSC i Comuns el va deixar sense continuïtat al capdavant de l'alcaldia.

El cas d'Aliança Catalana

Un cas de característiques molt similars és el d'Aliança Catalana, la formació que va portar Silvia Orriols a l'alcaldia de Ripoll el mes de juny passat. El partit, ara amb vocació d'anar més enllà de la localitat gironina, era fins al mes de maig un partit municipalista. La principal diferència amb altres formacions és el seu marcat perfil ideològic; però, és que els partits municipalistes no tenen ideologia?

Encara que centrin la seva tasca en la mera gestió municipal, qualsevol posicionament en la presa de decisions no deixa de ser ideologia. A Ripoll, Aliança Catalana va tenir l'habilitat d'interpretar la situació social del municipi, molt marcada per la gestió posterior a l'atemptat de Barcelona i Cambrils. La seva lectura i el treball d'Orriols a l'oposició al mandat anterior li van donar la victòria, amb sis regidors, i l'alcaldia.

Independents sense ser-ho: l'estratègia d'amagar sigles

Aquest ressorgiment dels partits municipalistes no és invisible a ulls dels grans partits tradicionals. De fet, durant la campanya electoral de les passades municipals ja vam veure estratègies dirigides a ocultar les sigles i a visibilitzar el candidat i la vocació de ciutat. Hi ha dos casos políticament oposats però molt evidents: el de Xavier Trias a Barcelona i el de Xavier García Albiol a Badalona.

En el cas de Trias, la seva victòria a Barcelona li va ser insuficient per aconseguir una alcaldia que va perdre 'in extremis'. La seva campanya va ser un allunyament constant de Junts per Catalunya, sigles per les quals es presentava. Sota el nom de 'Trias per Barcelona', la seva candidatura —fins i tot més personalista que municipalista— es va centrar en el candidat i la ciutat.

Les sigles de Junts van aparèixer de forma molt vaga en campanya, assemblant-se a la candidatura a la d'una formació independent. Cal reconèixer que va obtenir l'èxit desitjat malgrat no recuperar finalment l'alcaldia de Barcelona.

Qui sí que va arrasar va ser Xavier García Albiol a Badalona, que va obtenir el 56% dels vots i una majoria absolutíssima, amb 18 dels 27 regidors de l'ajuntament. Òbviament, Albiol va encapçalar la candidatura del Partit Popular, si bé les sigles no van aparèixer ni tan sols durant la campanya electoral. Sota el lema 'Badalonisme', Albiol i el seu equip van centrar la campanya en dues idees: el candidat i la ciutat.

L'encert va ser clamorós i va aconseguir l'objectiu desitjat: captar el vot d'absolutament tot l'espectre ideològic. Els colors de la resta de formacions amb què va pintar els seus cartells electorals van atraure l'electorat, que va premiar la seva campanya badalonista, allunyada dels discursos dels grans partits.

Sense ser-ho gens, Trias i Albiol van optar per una campanya de tall independent i municipalista. Uns èxits —en major o menor mesura— que corroboren, a la primera i la quarta ciutat de Catalunya, que el municipalisme, a poc a poc, guanya terreny als grans debats ideològics dels partits tradicionals.