Més de deu anys de procés per acabar demanant el català a Europa

Tot i que l'independentisme ven la lluita per l'oficialitat del català a Europa com una gesta, Jordi Pujol ja ho demanava el 1986. Un es pregunta si més de deu anys de procés van anar per acabar demanant això. O si això d'avui no deixa una mica més al descobert la gran mentida del processisme.

L'actualitat política ve marcada avui pel debat sobre l'oficialitat del català, el basc i el gallec al parlament europeu. El Consell d'Afers Generals de la Unió Europea aborda aquest matí la sol·licitud d'Espanya per modificar el reglament lingüístic. Aquest migdia, el Congrés també votarà la reforma per permetre l'ús de les llengües regionals.

Junts es penja la medalla i adverteix el Govern espanyol que l'oficialitat del català a Europa és clau per a la investidura. No obstant això, hi ha molts estats membres de la UE que tenen seriosos dubtes. I és que el català a Europa ni és un debat nou, ni interessa gaire al costat de les nostres fronteres.

Res massa original

ERC i Junts han aconseguit ressituar un vell debat en el marc actual de la negociació amb Madrid com si fos una cosa trencadora. La realitat és que Jordi Pujol ja va intentar impulsar el català a les institucions europees quan Espanya va entrar a la UE, el 1986. Des d'aleshores ha estat un somni incomplert del nacionalisme català.

Ja saben el que va passar després. Convergència i Unió, aguaitada per la corrupció i la conflictivitat social derivada de la crisi, es va embarcar en l'aventura del Procés arrossegant amb ell a tota la societat catalana. L'independentisme va traçar un full de ruta que prometia declarar la independència en 18 mesos.

Des de llavors, el processisme ha anat de derrota en derrota, i en cada nou fracàs ha anat canviant els objectius. Primer el referèndum, després la via unilateral, després la mesa de negociació, l'acord de claredat i tornada al referèndum i la unilateralitat. El que no entrava als plans era vendre això d'avui com una conquesta històrica.

No les tenen totes amb si

Campanyes a favor del català a Europa, missatges institucionals, peticions de figures rellevants com Josep Guardiola o el mateix Pere Aragonès. És evident que han convertit aquest tema en una prioritat i s'han empleat a fons. Això contrasta amb el desinterès que genera la qüestió a la resta d'Europa.

Tot i que el català és la llengua minoritària més parlada al continent, la resta d'estats ho veuen com una despesa supèrflua en època de crisi. A ningú no se li escapa, a més, que la seva petició tants anys després respon a la conjuntura actual a Espanya. És a dir, al xantatge de l'independentisme al Govern a canvi dels vots per la investidura.

El furor desfermat a Catalunya deixa entreveure també que ERC i Junts no les tenen totes. Davant la possibilitat que els seus grans objectius (amnistia i referèndum) acabin naufragant, presenten qualsevol èxit com una gran victòria. La premsa afí s'encarrega d'explotar-ho.

Mil milions d'euros

La proposta del català a Europa genera dubtes per diversos aspectes, però un és l'econòmic. El cost de la traducció i els serveis lingüístics és de mil milions, l'1% del pressupost europeu. La multiplicació d'aquests costos xoca amb les actuals directrius de la UE de màxima austeritat davant la crisi.

Passa el mateix al Congrés, on s'invertiran desenes de milers d'euros per a un servei que molts consideren innecessari. Nacionalistes i independentistes faran servir la sessió d'avui per mostrar la seva posició de força. Una distracció més mentre Sánchez i Puigdemont segueixen negociant les qüestions mollars.