La lliçó que ha d'aprendre el PNB després de l'amarga victòria

Deu escons separaven el Partit Nacionalista Basc i Bildu des de les eleccions del 2020. Hi va haver 100.000 vots de diferència llavors entre les dues formacions, en uns comicis marcats per la pandèmia i la baixa participació.

A les d'aquest diumenge, el 62% dels bascos han anat a votar, recuperant registres habituals i han deixat el PNB a menys de 30.000 vots de diferència amb Bildu. Alguna cosa ha canviat aquests quatre anys: el vot que es va quedar a casa fa quatre anys s'ha decantat pels abertzales i el PNB ja no es veu com un partit central i centrista.

Culpa d'això la té la formació d'Imanol Pradales, que des del 2018 juga a ser crossa del PSOE i Podem. Els nacionalistes bascos s'han deixat arrossegar per la polarització i l'aparició de Vox i han oblidat el seu esperit pactista i la capacitat per fer política més enllà dels fronts.

Fins fa poc, el PNB era sinònim de seny, exemple d'una política de sentit comú i de fiar. Un partit dels d'abans, que funcionava a la perfecció i amb jerarquia. Sembla que alguna cosa queda, perquè ha sabut frenar el daltabaix i acabar com a primer en una nit electoral estranya.

Imanol Pradales serà lehendakari i pocs recordaran l'aritmètica parlamentària. Si el PNB i el PSE reediten el seu acord, tindran majoria absoluta. Això no obstant, els nacionalistes bascos haurien d'aprendre una lliçó: no sempre podran empatar amb Bildu si segueixen entestats a assemblar-s'hi.

La lliçó que ha d'aprendre el PNB i també Junts

És una cosa que a Junts li ha costat alguns anys entendre. Fins fa poc van copar la llista d'independents que havien estat a l'òrbita d'ERC fa més d'una dècada. Van oblidar la ideologia i, espantats per Junqueras, van copiar el seu estil, la seva dialèctica. Junts per Catalunya fa dos anys que no toca poder i aquesta és una de les raons.

En els darrers anys, hem vist el PNB negar-se a seure amb Feijóo, pactant amb Yolanda Díaz i fent moviments erràtics. Es van menjar el relat de Bildu i hi van caure de quatre grapes. I, és clar, si copies algú, la gent acaba votant l'original.

Va passar en certa manera entre el 2017 i el 2021 a Catalunya, amb Esquerra empatant amb Junts i guanyant-lo després. I ha anat passant al País Basc, amb Bildu a l'alça i el PNB oblidant el centre i sent una crossa més de Pedro Sánchez, al pur estil d'Otegi.

Imanol Pradales ha salvat els mobles, en part perquè durant la campanya va entendre que havia de modular el seu discurs cap a un imaginari conservador. Una cosa és rejovenir-se i l'altra comprar el marc dels altres, perquè aleshores estàs perdut.

Tots els estudis assenyalen que la gent jove és més conservadora que els seus pares, per antítesi a allò que ara és sistema. Faria bé el PNB -i també Junts, per extensió- a entendre-ho, perquè semblar modern, connectar amb els nous votants no és mai copiar el teu adversari.

Val a dir que Junts compta amb un valor afegit: a Catalunya ja hem vist governar ERC i la seva gestió de les crisis que ells mateixos han generat. Més enllà d'això, és important que la lliçó d'aquestes eleccions basques no passi desapercebuda: voler ser el teu adversari d'esquerres és legitimar-lo i regalar-li el teu espai.

Per sort per al PNB, té quatre anys per corregir-ho. Per sort per a Junts, Pere Aragonès és el seu rival dins el processisme.