El lent declivi dels municipis per la independència

Durant els moments àlgids del procés van ser les tres maries: l'Assemblea Nacional Catalana, l'Òmnium i l'AMI, l'Associació de Municipis per a la Independència. Eren la 'societat civil', els rebien a Palau -Mas ho va fer solemnement després de la Diada del 2012- i estaven tot el dia a TV3.

L'ANC pateix ara un problema de lideratge i tensions internes des de l'arribada de Dolors Feliu amb tensions i problemes interns, sembla que Òmnium es conforma amb l'amnistia i l'AMI ha entrat en franca declivi.

L'entitat tenia molta força municipal, però la veritat és que la majoria de municipis adherits eren petits. Com Aiguamúrcia (Alt Camp), de 900 habitants, el primer que apareix a la llista de la seva web. L'aspiració que Barcelona fos membre va ser sempre un dels objectius no aconseguits tant d'ERC com de Junts.

L'AMI presumia, però, de la seva implantació a comarques de l'interior. Com les d'Osona o el Ripollès, amb el 100% dels ajuntaments. Tot i que mai no va tenir cap presència al Barcelonès, al Baix Llobregat o al Vallès Occidental. Tampoc a la Vall d'Aran. Totes dues versions de Catalunya.

El moment de glòria de l'associació va ser els primers anys del procés i després de les consultes municipals per la independència. Fundada el 2011, el primer president va ser Marià Vila d'Abadal, batle de Vic, encara que venia d'Unió.

Enfrontat a Josep Antoni Duran Lleida, fins i tot li va disputar el lideratge al congrés de Sitges (2012). Va aconseguir un 20% dels vots. Diumenge passat l'entrevistaven a La Vanguardia com a president de la certificació forestal -un programa de medi ambient- i ja no hi havia cap pregunta sobre el procés.

L'assemblea constituent va tenir lloc precisament a la capital d'Osona el 14 de desembre de 2011. Al seu informe de gestió el 7 de juliol a Girona, Vila d'Abadal deia “el nostre objectiu, la independència de Catalunya, cada cop és més a prop”.

Des de llavors han passat quasi dotze anys. Entre els membres d'aquella primera comissió executiva hi havia gent que després ha fet carrera com Laura Vilagrà, aleshores alcaldessa de Santpedor i ara consellera de Presidència. O altres que ja se'ls han acabat, com Ferran Bel, exalcalde de Tortosa i diputat del PDCAT al Congrés a l'anterior legislatura.

Després de Vila d'Abadal (2011-2015), li va tocar el torn a Carles Puigdemont entre el juliol del 2015 i el gener del 2016, cosa que li va permetre arribar posterior a la presidència de la Generalitat.

És sabut que la primera opció de Mas per substituir-lo era la consellera de Presidència i portaveu, Neus Munté, però aquesta es va fer enrere.

Mas va pensar llavors a Puigdemont perquè tindria el suport de la 'societat civil' -al cap i a la fi, era president de l'AMI- i sobretot de la CUP, els vots dels quals eren necessaris. Va ser l'auge de l'entitat.

Després va ser substituït provisionalment per Josep Andreu, alcalde de Montblanc (7.300 habitants), aleshores a Esquerra fins que el 8 d'abril, va ser triada nova presidenta Neus Lloveras, alcaldessa de Vilanova i la Geltrú (66.000 habitants). Va romandre en el càrrec entre el 2016 i el 2018.

El febrer d'aquell any Lloveras va dimitir i el 15 de març la va substituir Josep Maria Cervera, alcalde del Port de la Selva (980 habitants a l'hivern).

L'últim president ha estat l'alcalde l'Ametlla de Mar, Jordi Gaseni (2021-2023), però acaba de perdre l'alcaldia davant d'Eva de l'Amo (Junts). Gasení ha estat recol·locat al Senat i va ser escollit a les últimes eleccions generals.

Tot i això, la pèrdua de l'alcaldia deixa l'AMI tocada. De fet, una de les darreres iniciatives de l'entitat és una exposició sobre els darrers deu anys d'història: una mirada al passat i als objectius no aconseguits.