Junts es queda ancorat al 8 d'agost i la fugida de Puigdemont

L'últim exemple de processisme simbòlic ens el va donar Junts, en particular l'expresident Puigdemont.

Com tots recordaran, Puigdemont va venir a Barcelona i va fugir, de tornada a Bèlgica. La naturalesa d'aquesta maniobra va ser típicament processista: inconcreta, d'intenció desconeguda i d'efectes encara per aclarir. Com a molt, va servir per caldejar els ànims dels uns i dels altres, i per deixar en mal lloc els Mossos.

Com també és evident, era aquesta una jugada de consum intern, destinada a reforçar el relat de Junts. Però la veritat és que els espectacles d'aquesta mena tenien recorregut quan el processisme tenia majoria parlamentària, és a dir, quan tenien el poder. Ara, per contra, es dilueixen sense més impacte.

Mentrestant, la realitat segueix el seu curs i el PSC ja concentra dos pols de poder fonamentals, com són l'Ajuntament de Barcelona i Palau. En qualsevol cas, això no és obstacle perquè, des de Junts, rasquin el fons del barril.

L'encarregat de trencar-se les ungles i continuar donant detalls de la performance ha estat el secretari general del partit, Jordi Turull.

En una entrevista per a RAC1, Turull va revelar que l'expresident Puigdemont va estar a dos pisos diferents de Barcelona "fins a les set o vuit de la tarda", i que la seva intenció era entrar al debat d'investidura. Però en intenció es va quedar. De fons, una operació gàbia que, a la seva manera, també va resultar paròdica.

Junts encara no reacciona

Què revela aquest interès de Junts per explotar un fet que, per a la ciutadania, s'ha afegit al rosari carnavalesc de la política de partits? Doncs una cosa molt semblant al que fan amb l'1-O: recordar dies millors, instal·lar-se en una èpica constant i de baixa intensitat, i potser guanyar una mica de temps mentre decideixen què fer amb la realitat.

Tot i que la veritat és que tampoc sembla haver-hi gaires motius perquè Junts dimiteixi de la realitat. Més que res perquè una anàlisi objectiva de la situació revela diverses coses que, d'entrada, semblen indiscutibles.

Entre elles, que Salvador Illa és president de Catalunya, que ERC va per lliure dins de l'espai indepe i que Puigdemont encara és a Waterloo. Per la resta, res no apunta que el president Illa tingui una legislatura impossible.

Paral·lel a tot això, la realitat social de Catalunya planteja reptes de profund calat.

Destaquen les tensions migratòries (allà hi ha el cas de Tossa de Mar) o el nou sistema de finançament de Catalunya. Sobre això últim, Junts deurà certament anar amb compte perquè ERC li podrà fer l'abraçada de l'os. De fet, Marta Rovira ja comença a aplicar pressió; ahir va dir a TV3 que “Junts haurà de decidir a quina banda de la taula vol seure, al costat de fer possible el concert econòmic o al costat on són Vox i el PP”.

Finalment, l'únic espai on Junts podria tenir de debò un impacte desestabilitzar és al Congrés dels Diputats. Aquí, novament, es pot constatar la realitat sense més transcendència: Pedro Sánchez és president i Junts no el deixa caure. El motiu que ho explica és tan prosaic com que l'amnistia encara no ha arribat. El que sembla no van veure els juntaires és que, mentrestant, el PSOE els treia la Generalitat.

Sigui com sigui, tot apunta que, fins al proper congrés del partit, Junts romandrà residenciat en els gestos processistes.