Primer pla del líder d'ERC a Catalunya Oriol Junqueras
POLÍTICA

El junquerisme ja no és amor

Ja no queda res d'aquest discurs d'estimar l'altre i la voluntat de sumar que tenia Oriol Junqueras el 2017: el relat ha canviat totalment en un immobilisme que perjudica ERC

Encara faltaven mesos per al referèndum de l'u d'octubre del 2017 i Oriol Junqueras vivia un conte de fades. Era vicepresident de Carles Puigdemont després d'anar conjuntament a la llista de 'Junts pel Sí' i els seus índexs de popularitat estaven pels núvols. En una entrevista a RAC1 amb el seu amic Jordi Basté va arribar a posar nom a la seva felicitat: "El junquerisme és amor", va dir.

En aquell moment, ERC i Junqueras mantenien un relat barrejant la política amb els sentiments. El mateix Junqueras va arribar a afirmar que els catalans s'havien d'"estimar" per fer la independència. En un acte el març del 2017, deia concretament: "Hem d'estimar-nos perquè res justifica millor la nostra dedicació que l'objectiu de fer un món millor per a tots. Estimeu-vos".

El concepte que el junquerisme era amor, va quallar. Algú va fer samarretes amb un dibuix d'Oriol Junqueras i la famosa frase. Perquè, això sí, sempre hi ha algú que treu profit a Catalunya. Eren altres temps: ERC semblava cridada a menjar-se el PSC a l'Àrea Metropolitana de Barcelona i estava convençuda fer la independència en 18 mesos.

Primer pla d'Oriol Junqueras en un míting amb cara d'enuig



El nou Junqueras després de sortir de la presó

Oriol Junqueras va tornar a la vida pública després de deixar la presó. Però alguna cosa havia canviat. El seu to ja no era conciliador, la seva típica entonació que recordava un sacerdot s'havia esfumat. Junqueras estava enfadat i se li notava. Potser perquè veia Pere Aragonès de president mentre ell estava inhabilitat, potser perquè el seu peix al cove no funcionava i l'opinió pública se li anava girant en contra.

Pere Aragonés, Meritxell Serret i Oriol Junqueras

ERC i Junqueras van ser els primers assenyalats per l'independentisme de base. Va ser la primera formació processista que va baixar de l'u d'octubre sense demanar perdó ni explicar per què van fallar, perquè no van dir tota la veritat. La distància amb els seus anteriors socis va anar creixent, mentre el seu partit mostrava incapacitat per governar la Generalitat i deixar alguna empremta.

El president dels republicans no ha sabut anar-se'n a temps i té una posició complicada. Continua manant al partit, però cada vegada més càrrecs d'Esquerra estan cansats de les seves formes, les seves maneres i el seu control permanent -fins a arribar a l'obsessió- del poder. La seva estratègia, a més, sembla encaminada a un fracàs estrepitós.

És en aquest context que Ernest Maragall va decidir anar-se'n, allunyat de Junqueras i el seu entorn. O  alguns regidors, que van dimitir després de veure com Junqueras pactava a la Diputació de Barcelona sense demanar opinió a ningú. La darrera? La purga dels tres regidors d'ERC a Ribera d'Ondara per voler pactar amb Aliança Catalana.

Junqueras no ha entès el canvi

Junqueras no ha sabut llegir el canvi social que viu Catalunya i continua entestat a negar les problemàtiques reals que viuen els ciutadans. No passa res dolent en el sistema educatiu, no hi ha problemes de seguretat i, sempre segons ell, no hi ha cap derivada negativa de la gestió de la immigració.

El candidat número 1 d'ERC per Barcelona al Congrés dels Diputats, Gabriel Rufián, compareix després de conèixer els resultats de la jornada electoral

Succeeix una cosa semblant internament. Després de perdre 300.000 vots a les municipals va dir que el més enfadat dins d'ERC era ell mateix. "Hem pecat d´una certa prudència i modèstia", assenyalant que el problema era de comunicació.

El problema, doncs, és dels altres. De Sílvia Orriols per ser d'"extrema dreta", de Junts per "xenòfobs", del PSC, a qui va vetar fins que ho va necessitar al Parlament. El junquerisme ja no és amor, s'està quedant sol i es mou més per la rancúnia i les ganes de mantenir el poder que per estimar els altres.

I, en aquesta deriva personal, també està arrossegant el partit, incapaç de modelar el discurs a una nova realitat social. Esquerra continua prioritzant un relat ideològic, més proper a Podem, que polítiques que incideixin en la vida de la gent. I no sembla que tinguin cap voluntat de donar compte del seu error.