Joan Laporta tira un cable a Carles Puigdemont

Han passat més de vint anys des que un Joan Laporta eufòric després de guanyar les eleccions a la presidència del Barça cantés allò de “Laporta president, Catalunya independent”. I encara que a les últimes eleccions va mostrar un perfil més discret, al final no pot evitar la temptació de la política. Aquest divendres hem vist un Laporta en estat pur, atacant el Madrid i mullant-se a favor de l'amnistia.

Laporta sap millor que ningú que la millor defensa és un bon atac, i ha tret tot l'arsenal per trampejar la crisi esportiva i institucional del club. En una entrevista a Rac1, s'ha mostrat "a favor de l'amnistia" perquè, segons ell, "pacificarà una situació insostenible". Laporta creu que “els polítics catalans estan fent una gran feina, i el PSOE també”.

Més detalladament, Laporta ha dit que la llei d'amnistia “servirà perquè persones com Puigdemont deixin de patir”. El president del Barcelona ha revelat que parla sovint amb l'expresident i que l'aprecia molt. "Espero que aquesta situació s'acabi, sóc un ferm defensor de l'amnistia", ha recalcat.

Laporta s'agafa al catalanisme i l'antimadridisme

A més de ficar-se en política, Laporta ha carregat contra el Madrid a col·lació del cas Negreira. El president del Barcelona ha assegurat que “el Barça quedarà absolt” i ha denunciat una “campanya orquestrada pel Madrid i la Lliga”. A més ha acusat el Madrid de “controlar els presidents dels àrbitres durant setanta anys”.

Catalanisme i antimadridisme, dues fórmules que mai fallen al Barcelona i als quals Laporta s'agafa per mantenir-se a la superfície. Això de la política no és res de nou, Laporta ja es va significar a favor de la independència en la seva anterior etapa. I això de l'atac al Madrid tampoc no sorprèn, malgrat que en realitat els dos clubs comparteixen els mateixos interessos amb el projecte de la Superlliga.

La política processista i el laportisme són dos gots comunicants que es nodreixen de la mania persecutòria de l'estat espanyol i el madridisme sociològic contra Catalunya i el Barça. Una estratègia que va molt bé per atribuir als altres els propis mals. Però que en el cas de Laporta, amic de Tebes i Florentino, té poc recorregut.

La temptació de la política a Can Barça

La primera presidència de Joan Laporta va trencar amb el catalanisme fred i esmorteït de Josep Lluís Núñez i Joan Gaspart, a qui es vinculava amb el PP. El catalanisme desacomplexat va ajudar Laporta a guanyar les eleccions. Durant el seu mandat (2003-2010) va polititzar el club, experimentant el mateix procés de radicalització que el catalanisme polític.

A les eleccions contra Bartomeu, amb el Procés en plena efervescència, va prometre posar el Barça al capdavant de la causa independentista. Els mateixos dirigents processistes van somiar sempre convertir el Barça en una estructura d'estat més. Però Laporta va perdre aquelles eleccions i el Procés va descarrilar.

Ara, anys després, el processisme i Laporta es tornen a trobar en circumstàncies molt semblants. Els partits intentant aprovar una llei d'amnistia per desfer-se de la justícia, i el Barça fent front a una greu acusació de corrupció esportiva. Dues crisis paral·leles que convergeixen i que tenen moltes, massa semblants.