Un home que va violar un nen de 8 anys, últim beneficiat de la llei 'Només sí és sí'

Els fets es remunten a l'agost del 2017 a l'illa de Gran Canària. Com va quedar provat al judici, un home que tenia 39 anys quan es va cometre el delicte va abusar sexualment d'un menor de 8 anys. El menor era fill de la parella sentimental de l'abusador, que va practicar la pederàstia durant uns rituals de santeria cubana en què va involucrar el menor.

Ara, l'Audiència Provincial de Las Palmas ha conclòs que la llei més polèmica de l'exministra Montero, la llei del 'Només sí és sí', és més convenient per al condemnat i, per tant, se li ha d'aplicar. Segons la nova sentència, gran part del raonament del tribunal ha estat destinat a decidir quina llei s'havia d'aplicar. I és que, sobre aquest punt, hi va haver una reforma legislativa que el soroll mediàtic de la llei d'Irene Monteró va tapar completament.

El PSOE va intentar tapar la fuga

Poc després de comprovar-se les disfuncionalitats de la llei del 'Només sí és sí', la part socialista del llavors Gobierno de coalició va impulsar una nova llei orgànica, la 4/2023, per tapar l'enorme polèmica que s'estava generant. L'objectiu no era altre que tornar les condemnades sobre delictes en matèria sexual a l'estat de coses anterior.

Amb aquest arranjament d'emergència, la llei de l'exministra Montero es va convertir en el que els juristes anomenen una “llei intermèdia”. Es tracta d'un tipus de llei penal una mica estranya que entra en vigor després de la comissió del fet delictiu i que ja està derogada quan es jutja.

Però la llei que van impulsar els socialistes no va servir per tapar la fuga del tot perquè l'article 2.2 del Codi Penal indica que es pot aplicar una llei de manera retroactiva en benefici del condemnat. I això és justament el que ha passat amb el cas del violador de Gran Canària.

"El que mai es podrà impedir és que als fets anteriors pendents d'enjudiciament se'ls apliqui la nova legislació més beneficiosa, (excepte, és clar, el cas de les lleis temporals)", diu el tribunal a la seva sentència. Així mateix, la jurisprudència del Tribunal Suprem indica que les “lleis intermèdies” s'han d'aplicar en cas que beneficiïn el condemnat. Per tot això, el tribunal canari ha imposat al violador una pena de deu anys, sis mesos i un dia, que en total són sis mesos menys que la pena original.

Per què hi va haver reducció de penes?

Poc després de conèixer-se els efectes indesitjats de la llei, el col·lectiu Feministes de Catalunya va oferir una explicació de la situació i va qualificar d'excuses les explicacions del Ministeri d'Igualtat. Tot i que van valorar la intenció inicial de la llei, aquest col·lectiu va concloure que la llei simplement “havia estat redactada amb una tècnica jurídica molt pobra”.

Com tots recordaran, la llei del 'Només sí és sí' va portar una cascada de preocupants notícies sobre la rebaixa de penes a tota mena d'agressors sexuals. La indignació social va ser majúscula i va estar motivada per la incomprensió davant d'aquesta situació. La protagonista, l'exministra Irene Montero, ho va atribuir en gran part a un sistema judicial masclista i a un sistema mediàtic sensacionalista.

Però la veritat és que realitat és més prosaica i té a veure amb un redactat deficient sobre una cosa que, com el codi penal, ha de ser molt exacte. Els motius jurídics que expliquen aquesta reducció de penes són complexos, però es podrien resumir que la unificació de tots els delictes en la categoria única "d'agressió sexual” no es va fer amb gaire encert.

La idea inicial de la llei consistia a establir que, per exemple, una submissió química per abusar d'una dona no podia implicar una pena menor que amenaçar-la amb una navalla. És a dir, que la llei ja no diferenciaria més entre “abús” i “agressió”. El problema, és clar, va venir amb els detalls a l'hora d'establir les penes.

A Espanya, el codi penal sempre és graduat i ofereix forquilles per a les penes (per això, sentim parlar de penes de “sis a deu anys” de presó, per exemple). En unificar els tipus penals en la categoria d'agressió sexual, va passar que aquestes forquilles van quedar massa àmplies. Alhora, no es va establir una “disposició transitòria” per regular tots els casos anteriors a la llei d'Irene Montero.

Resultat? Que les seccions d'execució de penes dels jutjats van haver de revisar totes les penes. Cosa que, a més, es fa d'ofici – o sigui, sense que el condemnat ho demani – i seguint el principi in dubio pro reu, és a dir, buscant el més beneficiós per al reu. I, mancant la disposició transitòria, això és el que explica que fossin els mateixos jutjats els que iniciessin la reducció de penes.