Historiadors catalans a favor del 'procés'

El professor de l'Escola d'Alts Estudis en Ciències Socials de París Jordi Canal denuncia el paper que han jugat alguns historiadors catalans al 'procés'. En un article de sis pàgines a l'últim número de la revista “Lletres Lliures”, lamenta que “la història ha resultat un instrument fonamental” i que els historiadors “han tingut un paper notable”.

"És cert que l'ús i l'abús de la història constitueixen característiques fonamentals de tots els nacionalismes, però en el cas de Catalunya aquesta circumstància arriba fins a punts obsessius i delirants", afirma.

Canal (Olot, 1964) explica que "en el relat històric nacional-nacionalista, Catalunya constitueix una vella nació que es va dotar (…) d'un Estat sempre aguaitat per Castella-Espanya". I que s'ha transmès la idea que a finals del segle XVII era “un model de democràcia”.

"Des d´un punt de vista estrictament històric -afegeix- Catalunya no és una antiga nació, ni el primer gran estat-nació d´Europa ni va ser un Estat, sinó que formava part de la Corona d´Aragó".

L'historiador recorda que Jaume Sobrequés i Antoni Rovira i Virgili ja van construir un relat nacional i nacionalista de la història davant de Vicens Vives. Després destaca que, el 2014, ja es va presentar la Guerra de Successió com a “una guerra contra Catalunya”.

Entre els historiadors que han contribuït al 'procés' cita Josep Fontana, Borja de Riquer, Jaume Sobrequès, Joan B. Culla. I entre els historiadors que s'han dedicat a la política cita Oriol Junqueras, Quim Nadal, Santi Vila, Julià de Jóder, Jaume Sobrequérs, Agustí Colomines, Xavier Domènech, Ferran Mascarell o Aurora Madaula.

També critica la “Història mundial de Catalunya” (2018), de Borja de Riquer, amb pròleg de Josep Ramoneda, perquè fa “una història al marge de l'espanyola”, la revista Sàpiens o L'Avenç, que s'ha acabat tancant, i l'Institut Nova Història.

Segons la seva opinió, tot això passa per tres raons. La primera és l'èxit del procés renacionalitzador pujolista i les inversions en la matèria de Jordi Pujol. Com el Museu d'Història de Catalunya i, ja aquest segle, el Born Centre Cultural.

En segon lloc, tenim el fet que molts historiadors s'abrasessin al nacionalisme després de la crisi del marxisme, i la “forta pressió” sobre els historiadors a favor d'un “compromís nacional”.

Finalment recorda que, als anys 90, ja van circular pamflets anònims contra Borja de Riquer, Enric Ucelay-Da Cal, Carles Garcia, Roberto Fernández, Josep Maria Fradera, Pere Anguera o ell mateix.