Gabriel Rufián s'erigeix com a candidat favorit de l'esquerra espanyola

Donades les particularitats de la política espanyola, l'esquerra s'emporta mol bé amb els moviments nacionalistes perifèrics. Això ha arribat a la seva màxima expressió amb el Gobierno ‘Frankenstein’, que ha arribat a unir partits com Sumar amb el PNB. Dins d'aquestes amistats, una de les més intenses ha estat la de Gabriel Rufián amb l'esquerra espanyola i, en particular, amb Podemos.

A ningú se li escapa que Rufián és una de les figures més aplaudides per l'òrbita de Podemos. En el seu dia, això va arribar fins al punt d'especulacions de possibles llistes conjuntes per a les eleccions europees. Per la seva banda, Rufián es deixa estimar.

Recentment, figures de l'espai mediàtic de Podemos han tornat a posar en circulació la idea que Rufián podria unir tota l'esquerra. Així s'expressava a les xarxes Rubén Hood, un periodista del periòdic de Podemos, i autodenominat com a “activista mediàtic”:

Aquest missatge es va fer molt viral, arribant a fregar els tres milions de visualitzacions. És a dir, que ha tocat os. I una de les respostes no podia ser altra que la del mateix Rufián. En lloc de dir res, Rufián s'ha limitat a penjar una foto de la persona que, al seu parer, hauria d'unir l'esquerra: Irene Montero:

El mercat tendeix a la concentració

Aquesta situació entre Rufián i Podemos és indicativa d'una dinàmica més gran. Ens referim a la pèrdua progressiva, però constant, d'influència de l'esquerra ‘woke’ i les esquerres sobiranistes (sobretot, a Catalunya). Això fa que els competidors no es puguin dividir el mercat i hagin de cooperar.

L'objectiu no seria altre que armar una mena de gran coalició amb totes les etiquetes ideològiques ja conegudes. “Plurinacional”, “sobiranista”, combatre l’“extrema dreta”, etc. En aquest context, un perfil com el de Rufián adquireix molt de valor per dos motius.

El primer és que és una figura molt mediàtica i perfectament integrada en l'ecosistema mediàtic espanyol. El segon és que Rufián, en continuïtat amb l'estratègia de Junqueras, va optar per tenir un discurs més d'esquerres que nacionalista. El preu d'aquesta estratègia és fracassar a Catalunya i tenir èxit a Madrid.