El futur del Parlament sense una majoria processista

Tot i la insistència del Govern de Pere Aragonès, a les bambolines de la política catalana és un secret de domini públic. Tot i que la legislatura autonòmica s'esgota el primer trimestre del 2025, sembla haver-hi consens que els comicis se celebraran durant el proper any. Els al·licients del president per a l'avenç pesen més que els arguments per esgotar el seu mandat.

La possible caiguda de la inhabilitació de Junqueras a causa de la llei d'amnistia podria suposar un pas enrere obligat per a Aragonès al capdavant d'ERC. Però més enllà d'això, la dinàmica de desgast en què es troba ERC podria conduir Pere Aragonès a evitar mals majors. És a dir, un avançament electoral pot ser el torniquet que eviti una sagnia encara més gran si els comicis se celebren al final de la legislatura.

No hi ha dubte que a la ment del president de la Generalitat i el seu equip ocupa un pes important el calendari electoral del 2024. Les eleccions europees del juny vinent —i la seva probable coincidència amb els comicis al País Basc i Galícia— són a l'agenda i condicionaran l'avenç català. Sobretot, en el cas que Carles Puigdemont torni a encapçalar la llista de Junts a Brussel·les.

La jugada d'Aragonès, per evitar un 'efecte Puigdemont', podria ser una convocatòria de les catalanes a la primavera. Altres fòrums apunten que l'estiu serviria per tancar el mandat i que els comicis apunten a la tardor. La coincidència, doncs, és que es dóna per fet que Pere Aragonès avançarà els comicis i que tindran lloc abans del 2025.

La pèrdua de la majoria 'processista' i la centralitat d'Illa i el PSC

Més enllà d'especulacions sobre la data electoral, la proximitat amb els comicis situa el focus més important sobre les enquestes. La publicació d'estudis demoscòpics és contínua al llarg del mandat, però és obvi que en el seu ocàs adquireix un pes específic vital. Entre tots, destaca el baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), el CIS català.

L'últim estudi portava a una conclusió clara, que no van poder amagar ni els mitjans més afins al moviment 'processista'. La suma d'escons d'ERC, Junts per Catalunya i la CUP no arribava als 68 diputats, la xifra que marca la majoria absoluta al Parlament. En concret, les tres forces protagonistes del 'procés' aconseguirien, segons la suma de les forquilles, de 52 a 66 escons.

Si es compleix el pronòstic del CEO, la desfeta dels partits 'processistes' no tindria precedents. Suposaria la pèrdua del control de la cambra legislativa catalana, de què ha disposat sempre, i obriria sens dubte una nova etapa a Catalunya. El protagonisme, doncs, el prendrien les forces que han combatut el 'procés' des de la seva arrencada, ja fa més d'una dècada.

El gran vencedor de les eleccions seria el PSC, i això no és quelcom que apunti el CEO. Es tracta d'una tendència que es dibuixa des de fa mesos a les enquestes. El CIS català atorga a Salvador Illa de 39 a 45 escons, una xifra només superada, a la seva franja alta, per Pasqual Maragall el 1999. L'històric resultat dels socialistes els situaria al centre de la política catalana.

Com és obvi, la pèrdua de la majoria independentista col·locaria Salvador Illa a l'ull de totes les mirades. L'exministre de Sanitat, que ja va ser el candidat més votat a les últimes eleccions, podria repetir i aconseguir la primera victòria en escons per al PSC. Amb aquest èxit, els socialistes afrontarien un repte majúscul: la possibilitat de liderar un Govern no 'processista' una dècada després.

Aquest escenari tan favorable per al PSC només té un possible escull al davant. Totes les enquestes publicades es van elaborar abans del pacte d'investidura a Madrid i, per tant, abans de l'acord de Sánchez i Puigdemont sobre la llei d'amnistia.

El pacte, que ha generat anticossos entre afiliats i simpatitzants socialistes, ja té un impacte a l'electorat. Les darreres enquestes a escala nacional minen les expectatives socialistes i donen una còmoda majoria a la dreta. La gran incògnita és si el PSC pateix –i en quina mesura ho fa– aquest desgast a escala catalana.

Sociovergència i tripartit: els dos camins d'Illa…

Sigui com sigui, la posició de centralitat del PSC a la pròxima legislatura sembla garantida. I arribats a aquest escenari, la lògica fa pensar que Salvador Illa haurà d'escollir un camí. Per quin pacte optaria per arribar a la presidència de la Generalitat?

El sentit comú sembla oferir dues opcions molt evidents, però potser no són les úniques. La primera és el tercer tripartit. Després dels liderats per Maragall i Montilla, ara Illa podria apostar per un acord amb ERC i els Comuns.

Mentre que el pacte amb la formació morada estaria cantat, caldria observar la predisposició d'ERC en aquest escenari. Els republicans s'han mostrat sempre, en públic, reticents d'un acord amb el PSC, per evitar perdre 'pedigree processista' davant de Junts.

Però una vegada desapareguda la majoria del 'procés', mantindrien els republicans aquesta posició o s'aproximarien al PSC? Caldria veure-ho. Els acords a les diputacions de Barcelona i Tarragona ja són una esmena a aquesta postura.

L'alternativa lògica d'Illa a un tripartit seria pactar amb Junts. La sociovergència, ja practicada amb èxit al mandat anterior de la Diputació de Barcelona, és una opció anhelada per determinats sectors del partit de Puigdemont. Si Junts sobreviuria internament o no a un pacte amb el PSC ja és una altra qüestió.

… o hi ha tercera via? El 'pacte a la barcelonina', una possibilitat al Parlament

Però l'experiència recent ens permet dibuixar una tercera opció sobre la taula de Salvador Illa. Seria possible a escala catalana un acord com el que va permetre a Jaume Collboni ser investit alcalde de Barcelona?

Ningú no té la resposta, lògicament, però és una opció que s'ha de contemplar. I més, després del que va passar al sonat ple de juny, al qual Trias va entrar pràcticament com a alcalde i va sortir derrotat. Illa podria trobar els vots que el distanciessin de la majoria absoluta no només als Comuns —un acord natural—, sinó al PP o fins i tot a Vox.

Els d'Alejandro Fernández, sobretot, i en menor mesura la formació d'Ignacio Garriga, podrien tenir la clau per posar fi als governs processistes. Investir Illa mantenint-se a l'oposició, un paral·lelisme del que va passar a la ciutat de Barcelona, seria una combinació plausible.

El PP d'Alejandro Fernández es prestaria a aquesta operació? Com encaixaria Illa la seva investidura amb uns eventuals vots de Vox? Més llenya al joc de l'especulació…

El factor Orriols: un Parlament sense majoria 'processista', però sí independentista

I culminem aquest exercici d'escenaris futuribles amb una peça que, tot i que encara no apareix en algunes travesses, té tots els números d'entrar amb certa força al Parlament. Es tracta d'Aliança Catalana, la formació ultranacionalista, independentista i d'ordre que lidera Sílvia Orriols, l'alcaldessa de Ripoll. Orriols ja ha confirmat que la formació es presentarà a les properes autonòmiques.

El seu discurs, molt combatiu amb la immigració il·legal i la delinqüència, qualla cada cop més en diversos àmbits de la societat catalana. Això i l'esgotament de votants independentistes que podrien veure's atrets per Aliança Catalana podria contribuir a entrar al Parlament de Catalunya.

Encara que la seva irrupció seria previsiblement amb pocs escons, el cert és que podria condicionar els 'indepes'. Si no hi hagués majoria 'processista' (ERC, JxCat i CUP), però els pocs diputats de Sílvia Orriols permeten arribar a l'anhelada xifra de 68, què passaria?

És possible un quadripartit independentista amb Orriols? Si fos així, de quina manera condicionaria Aliança Catalana determinades polítiques del Govern? Si no fos així, seria capaç Orriols de votar un president no independentista per acabar amb el 'processisme' que tant combat?

El final del 2023 ens situa, en definitiva, davant d'un any apassionant. La política catalana, després de més d'una dècada ancorada al procés, es prepara per a un canvi d'etapa que sembla inevitable.