Feijóo, en caiguda lliure

Alberto Núñez Feijóo està cada cop més acorralat. I ell, en lloc de dissimular-ho o intentar revertir la seva situació, encara ho accentua més. Des que va guanyar (insuficientment) les eleccions, el líder del PP ha anat buscant fórmules per assaltar la Moncloa. I ho ha fet davant de tot Espanya, que ha pogut veure en directe els girs d'estratègia constants i desesperats que han anat traçant des de Gènova.

Però l'única cosa que ha aconseguit el gallec són dues coses. D'una banda, ajornar el cop de realitat que tard o d'hora han d'assumir a la seu del PP. De l'altra, dilapidar gairebé tot el crèdit polític que s'ha forjat en la seva extensa carrera a les institucions.

No es pot negar que Alberto Núñez Feijóo ho ha intentat tot per poder sumar 176 escons a la investidura del proper dia 26 i 27 de setembre. Però la realitat és la que és. I tants girs de guió l'únic que han provocat és que la credibilitat del líder popular es trobi en caiguda lliure.

L'últim capítol d'aquest descens el va oferir aquest dimecres a la reunió que va mantenir amb Pedro Sánchez. Feijóo va proposar al candidat socialista un pacte perquè governés el PP durant dos anys i després tornar a convocar eleccions. Una proposta que, més enllà de rebre la negativa instantània del PSOE, bàsicament deixa en evidència davant de tot Espanya la desesperació que hi ha a Gènova.

Feijóo intentava així un últim intent desesperat perquè els socialistes permetessin la seva investidura. Uns socialistes que ja es freguen les mans al veure que el PP ja no sap què fer més per arribar als 176 suports a la investidura. I és que Feijóo, amb aquesta proposta, deixa clar que els populars estan desesperats i ja no saben què més proposar.

Primer van demanar al PSOE que s'abstingués a la investidura de Feijóo, tallant així la seva relació amb Vox, el seu soci previsiblement més estable. Després van tornar a reconstruir ponts amb el partit d'Abascal, per més tard marcar una altra vegada distàncies amb ells i intentar sumar el suport del PNB. El PP ha intentat de tot per convèncer els nacionalistes bascos, que han repetit per activa i per passiva que no pensen ni parlar amb els populars.

Guerra interna per la seva opinió sobre els processistes

Més descarat és el canvi de rumb respecte dels partits processistes catalans. Davant la desesperació per arribar a Moncloa, el PP va arribar a considerar com a interlocutors vàlids ERC i Junts. Després d'uns quants anys acusant el PSOE d'agenollar-se davant d'ells, era ara el mateix Feijóo qui estava disposat a rebaixar-se. I després d'això, han tornar a la "guerra", oposant-se a que els de Puigdemont tinguin grup parlamentari propi al Senat.

A més, aquest canvi radical de criteri respecte als processistes ha obert una guerra interna a Gènova. Alejandro Fernández ha criticat obertament la direcció del partit mentre aquesta ja pensa a substituir el diputat català al capdavant de la direcció del PP a Catalunya.

I la llista de despropòsits pot seguir si comptem, per exemple, les disputes que es van generar amb Vox a l'hora de formar govern a Extremadura. O les que hi ha a Múrcia, on encara no s'han posat d'acord i una repetició electoral és més a prop que mai. I tot, mentre sí que pactava amb els d'Abascal a territoris com Balears o València.

El seu afany per arribar a la Moncloa ha provocat molts canvis d'opinió al PP. Tants, que avui dia és difícil saber si prefereixen pactar amb el PSOE, si prefereixen fer-ho amb Vox o si fins i tot estan disposats a allargar la mà als independentistes per arribar a Moncloa. Més que res, perquè la seva opinió pot canviar demà mateix.

La desesperació ha deixat al descobert un Feijóo a qui ja no li queden vies per explorar. Només un miracle provocaria que sortís vencedor de la investidura de finals de setembre. I amb les seves darreres propostes sembla clar que fins i tot ell mateix ja comença a assumir que els números no donen. I que segurament l'única manera que té de salvar la carrera política sigui arribant a una hipotètica repetició electoral.