L'estratègia suïcida de Pere Aragonès amb el PSC

Pere Aragonès i el seu segon a bord -Sergi Sabrià- han descartat les últimes hores un pacte amb el PSC després de les eleccions catalanes. Després d'acordar amb Salvador Illa els pressupostos per segon any, ERC nega -de manera gratuïta, sense que vingui al cas- que hi pugui haver un pacte amb els socialistes a la Generalitat. I, no només això: no descarta, en canvi, un acord amb Junts per Catalunya. Veure per creure.

Dimecres d'aquesta setmana Sergi Sabrià assegurava que la seva formació no faria en cap cas president Salvador Illa. Encara que tragués 45 diputats i ells 20. Just 24 hores després, Pere Aragonès afegia que no hi hauria govern de coalició amb els socialistes, amb qui tenen "models molt diferents". En resum: ERC es tanca una porta abans de les eleccions i, potser, la més important.

Els republicans semblen convençuts que es juguen part dels vots amb els socialistes. El PSC és el rival a batre i, si el cas Koldo no esquitxa Catalunya, sembla complicat que alguna altra formació pugui disputar la victòria a Salvador Illa. És més, algunes enquestes internes –dites ara trackings– dels partits assenyalen que el processisme podria perdre la majoria absoluta. Si això passa, s'obren tres escenaris: Un Govern d'esquerres, ja descartat per ERC, aposta per a la sociovergència, o un executiu del PSC amb el suport extern d'altres formacions, on els socialistes podrien mirar a dreta i esquerra, en clau estatal o catalana.

Descartada, doncs, la primera opció, Esquerra només preveu governar si el processisme suma. Més enllà que sentirem Pere Aragonès dir que volen guanyar les eleccions i continuar governant en solitari, els uns i els altres saben que això no passarà. Sent realistes, els republicans no estan ara mateix en condició de guanyar les eleccions i encara menys de retenir la Generalitat sense una coalició.

Per què, doncs, ERC s'abona a una estratègia tan arriscada? Per pura necessitat. Els republicans i el PSC s'entenen en diputacions, grans ajuntaments, al Congrés i al Parlament. La sensació és de retorn al 2003, encara que sigui per pur tacticisme dels uns i dels altres. Fins fa poc, Esquerra presumia d'estar instal·lada a la centralitat política, però sembla entossudida a sortir-ne. Descartant el PSC, Aragonès i Sabrià deixen entreveure que la seva principal por és ara Carles Puigdemont.

ERC descarta el PSC per tornar a competir amb Junts

Esquerra pretén avançar-se a Junts i fer quallar el missatge que no pactaran amb el PSC. Els de Puigdemont, que estan meditant si aguanten Pedro Sánchez o el deixen caure, es presentaran a les eleccions catalanes fent gala de les seves "mans lliures", com deia Carod-Rovira el 2001. Els missatges del president de la Generalitat, desmarcant-se del PSC, van en aquesta direcció: no deixar el camí lliure a Junts, que acusarà els republicans de buscar un nou tripartit.

La teoria podria justificar aquest gir de guió d'Esquerra. Apropar-se a Junts -encara que sigui poc creïble- i allunyar-se dels socialistes per recuperar el votant nacionalista i competir electoralment amb Puigdemont. El problema és que a la pràctica no és plausible i les opcions de tornar a governar dels republicans es redueixen, i de quina manera. Un pacte entre Esquerra i Junts sembla impossible i encara més si els de Puigdemont mantenen la seva aposta per tornar a adoptar polítiques centristes.

Pere Aragonès diu que el projecte del PSC és molt diferent del seu. No pensa el mateix de Junts, que vol eliminar l'impost de successions, expulsar els immigrants il·legals i reduir la pressió fiscal. A la pràctica, l'aposta d'Esquerra és total: o guanyen i governen amb suports externs, o van a l'oposició. I no és una aposta arriscada, és simplement suïcida.