L'estratègia de Pere Aragonès i ERC per aconseguir allò impossible: guanyar les eleccions

Esquerra Republicana de Catalunya es juga moltíssim aquest 2024. De fet, podríem dir que mai s'havia jugat tant en les últimes dècades. Gràcies a governar la Generalitat en solitari, estar present en tres de quatre diputacions i diversos ajuntaments, té una estructura clientelar tan gran, que la seva pau interna només passa per mantenir-la. Saben quanta gent viu ara mateix amb un suculent sou gràcies a ERC? Només a la Generalitat hi ha un miler de persones que directament o indirectament depenen ara mateix d'Esquerra.

Imagineu-vos si són importants les eleccions catalanes que tenim a la cantonada al carrer Calàbria. I sembla que els de Pere Aragonès ja han definit la seva estratègia per intentar mantenir el poder, una tasca que s'entreveu avui dia gairebé impossible. Ho hem vist aquesta darrera setmana, on malgrat la crisi de la sequera i el conflicte amb agricultors, ERC ha passat a l'atac.

Potser el màxim exponent sigui Sergi Sabrià, callat els darrers tres anys, i el nou portaveu a l'ombra de Pere Aragonès. Es prodiga als mitjans de comunicació, dispara a socialistes i a Junts i, sorpresa, torna a parlar d'independència. "L'única solució és la independència", deia el viceconseller per parlar de la llei d'amnistia aquest dijous a la SER. I, com que tampoc no saben com fer-la, posen a sobre la taula ja indults preventius del Gobierno després de l'amnistia, que dóna per fet que s'aprovarà.

És a dir, ara s'ha d'aprovar la llei d'amnistia i que ningú no es preocupi, que el govern de Pedro Sánchez ja indultarà qui se'n quedi fora. Aquesta és una de les branques de la nova estratègia republicana: reforçar-ne el costat més indepe, més reivindicatiu. Encara que els fets desmenteixen les seves paraules. Ho vam veure al Congrés durant el debat de la llei d'amnistia. La diputada d'ERC Pilar Valluguera acusava l'estat de no democràtic i feia un discurs més propi d'un partit de l'oposició que d'un soci de govern.

ERC comença a atacar els altres

Fins ara, el Govern de Pere Aragonès havia tingut tanta feina apagant incendis, que ni s'explicava ni es justificava. Des de fa unes quantes setmanes consideren que hi ha un problema de comunicació i que han de passar a l'atac. No s'enganyin, els seus problemes per governar continuen sent els mateixos, però han decidit que volen entrar al cos a cos. Aquest dijous al Parlament els republicans s'embrancaven amb Junts pels agricultors. No els faltava raó: el partit de Puigdemont ha votat en contra de protegir els aliments europeus a Brussel·les, mentre aquí es posa el llaç verd.

També ho hem vist amb el PSC, amb qui Sergi Sabrià és especialment crític. "A Salvador Illa se li farà molt complicat explicar que no vota els pressupostos", assegurava el viceconseller a la SER. El relat d'Esquerra és situar el líder del PSC com un soldat de Sánchez, algú sense capacitat de decisió i sotmès Ferraz.

Pere Aragonès comença a treure pit

Tenim, doncs, la bandera i els atacs als principals rivals electorals. Són dos dels objectius de Pere Aragonès per recuperar vots i centralitat política. Hi ha un tercer: començar a treure pit de la gestió. Sé què pensaran, és impossible, però és així.

"Aquest govern és autoresponsable del fet que s'hagi arribat tard amb la sequera, igual que el PSC o Junts (que també han governat), però nosaltres som els únics que fem autocrítica i nosaltres ho solucionarem", deia Sabrià ahir. Només cal passejar-se per Nació Digital, el diari oficialista d'ERC. Aquest dijous publicaven que el Govern “ha destinat 560 milions en dos anys en ajudes al món local per la sequera”. Una mica més avall podríem llegir: "Desdoblaran la canonada que perd 225.000 litres d'aigua diaris des de fa 20 anys". La campanya de publicitat -pagada religiosament amb milers d'euros- seguia aquesta notícia: "El Govern va descartar la proposta de l'ACA de transvasar aigua de l'Ebre a Barcelona". No està gens malament en un sol dia.

Aquesta és la nova estratègia d'Esquerra: tornar al processisme més autèntic, buscar el cos a cos amb Junts i el PSC, i començar a reivindicar una obra de govern. Ho tindran difícil: gairebé ningú es creu ja la matraca del "ho tornarem a fer", Pere Aragonès no té cap perfil per buscar el combat amb Salvador Illa, i el seu Govern té moltes més ombres que llums. No obstant, semblen disposats a intentar-ho. Hi ha massa gent que en depèn.