Esquerra reivindica ara la concòrdia entre espanyols

Teresa Jordà, nova diputada d'Esquerra al Congrés, està molt preocupada. No veu gens bé les últimes declaracions de José María Aznar, que crida el poble al que ell defineix com “una mobilització cívica i institucional”.

Preocupada per la concòrdia (que va ser possible, però no gràcies a ERC)

A la que va ser, entre el 2003 i el 2011, alcaldessa de Ripoll, la crida del primer president del Govern que va tenir el Partit Popular no li sona gens cívica. Li sembla, de fet, tal que una crida a la insurrecció molt més perillosa que aquella que, al seu dia, va portar Quimi Portet i Manolo García al Top 40. Això, considera, no és pop convencional: més aviat seria una cosa així com aquest pop que, si s'entona, ja no té stop .

És tan perillosa, creu la molt processista Teresa, que posa en perill ni més ni menys que “la concòrdia”. Certament, que sigui ella qui utilitza aquest terme hauria d'inquietar els sempre teòricament molt insurrectes militants de la sempre intrèpida i compromesa amb el territori Esquerra Republicana de Catalunya.

On eres aleshores?

Per què? Doncs perquè, si a més de sobre llet crua, Teresa sabés una mica d'Història d'Espanya en sabria alguna cosa. I aquesta cosa és que, a Espanya, parlar de concòrdia és invocar Suárez i els Pactes de la Moncloa . De fet, fins i tot a la pròpia tomba de Don Adolfo a Àvila figura la paraula a manera d'epitafi solemne i encertat: La concòrdia va ser possible .

Si Suárez aixequés cap i veiés Jordà així de manera, potser somriuria; però si qui tornés a la vida Heribert Barrera, es torna a morir segur. I seria així perquè ell no va signar. Si ho va fer Miquel Roca, del que llavors es deia CiU i ara és Junts.

Potser Jordà faria bé en, de la manera que sigui i pugui, invocar el Molt Honorable Don Heribert i preguntar-li allò d'on eres aleshores que cantaven Portet i García. Li diria que, sens dubte, a la insurrecció. Ella, és clar, està en el processisme. Per això, Orriols governa a Ripoll.