ERC-Junts, relacions completament trencades
Dins l'espai independentista s'ha instal·lat un 'campi qui pugui' que beneficia sobretot el PSC
La fi del processisme ha constatat l'evidència que la unitat indepe mai no va tenir prou força per trencar els interessos partidistes. El processisme es revela llavors com una versió - molt particular - d'una partitocràcia que va intentar superar sense èxit un marc autonòmic del qual vivia.
És a dir, que el projecte independentista va ser sempre una fugida cap endavant, el principal interès del qual era no arribar mai al final. Quan es va esgotar aquesta fugida, el 2017, tot va caure com un castell de cartes. Els efectes així ho revelen. Podem destacar-ne dues.
El primer és que va quedar un enorme buit de centralitat que ha capitalitzat el PSC a través d'un projecte de convivència força indefinit. En aquest sentit, no és estrany que hagi estat algú amb el perfil de Salvador Illa qui hagi recollit els fruits.
El segon és que la pèrdua del control institucional no ha reforçat la unitat indepe, com seria natural en un moment difícil per a aquesta opció política, sinó tot al contrari: ha estimulat un 'campi qui pugui' al naufragi processista.
No cal remuntar-se als darrers anys, amb un Puigdemont obrant des de Waterloo i un Pere Aragonès remodelant el Govern, per observar el trencament de les relacions. De fet, n'hi ha prou amb seguir els esdeveniments setmanals per concloure que el processisme ha explotat des de dins.
Qui va ser primer? ERC o Junts?
En essència, ERC va escollir l'opció menys dolenta a curt termini i va fer president Salvador Illa. Això va posar dels nervis Junts, que es quedava sense marge per repetir eleccions. Però, una vegada investit Illa, ja només quedava una guerra sense caserna entre ERC i Junts. I a això assistim en aquests moments.
Com és natural en aquests casos, ningú en té la culpa i sempre va ser l'altre qui va trencar primer la baralla. A partir d'aquí, se succeeix un ping-pong en què ERC al·lega que fa avenços per a Catalunya, i Junts respon que ERC ha instal·lat “l'espanyolisme” del PSC a la Generalitat.
Marta Rovira va explicar ahir a TV3 que va intentar fer tot el possible per “refer les relacions”, però que no va ser possible. Per desànim seu, diu que va arribar un moment en què “va tirar la tovallola”. La seva conclusió és que cal “renovació”.
Pel que sembla, la renovació serà Junqueras a ERC i Puigdemont a Junts.
Per la seva banda, Junts tampoc en té cap culpa i també treballa per crear esperança, horitzó i il·lusió. El lloctinent de l'expresident Puigdemont, Jordi Turull, també va anar a TV3 per respondre a Marta Rovira. Segons Turull, Junts treballa en aquests moments per ser “el gran partit independentista de referència”. Novament, un projecte particular.
Mentrestant, PSC
El proper episodi d'aquesta sèrie arribarà aviat, després que Junts i ERC celebrin els seus congressos i defineixin les noves cúpules directives. En el probable cas que Junqueras i Puigdemont estiguin a la primera fila, la unitat indepe no sembla que hagi de millorar tenint en compte les males relacions entre els dos líders.
Alhora, la guerra entre tots dos partits no perjudica Salvador Illa, sinó que el beneficia. Com és lògic, qualsevol pèrdua d'unitat al moviment independentista es tradueix en estabilitat per al PSC a la Generalitat.
L'únic espai on s'entreveu una possibilitat futura d'inestabilitat és al Congrés dels Diputats. Però mentre l'amnistia no hagi arribat en ferm, el processisme només podrà veure com els socialistes els prenen el lloc. Ara com ara, ja porten l'Ajuntament de Barcelona i Palau.
Més notícies: