Zero autocrítica: ERC eludeix responsabilitats després d'un any de problemes

Diu el tòpic que, amb l'arribada del nou any, cal dedicar un temps a l'autoreflexió i a idear propòsits per al nou cicle. Potser ERC s'hauria d'abonar a la saviesa popular per aconseguir fer allò que no ha fet encara ara com ara: autocrítica. Els republicans tancaran en qüestió de dies un 2023 on s'ha posat de manifest un canvi de tendència: ERC minva; el cicle ja ha canviat.

No és només una qüestió focalitzada en els resultats electorals, que sens dubte són una mostra clara que el punt d'inflexió ja s'ha produït. Els resultats aconseguits als comicis municipals i, sobretot, a les eleccions generals del juliol, ja són una primera merma en els resultats que ERC havia obtingut fa escassos anys.

Manca d'autocrítica per part d'ERC

Però la situació va més enllà i ERC està acusant el desgast de governar; encara més per la càrrega que suposa fer-ho en solitari. Els republicans capitalitzen qualsevol bri de mala gestió al Govern i les últimes enquestes reflecteixen ja que el globus republicà es desinfla a marxes forçades. Interior i Educació són els dos assots principals del Govern liderat per Pere Aragonès.

Davant d'aquest panorama, sorprèn la falta d'autocrítica per part d'ERC, que ha llençat pilotes fora a les principals crisis d'aquest any. Si res no canvia —i res no sembla indicar-ho—, el partit que presideix amb mà de ferro Oriol Junqueras podria veure perduda el 2024 la comoditat electoral aconseguida al lustre anterior. Les eleccions europees i un probable avenç de les autonòmiques podrien deixar una ERC deprimida en el proper cicle electoral.

Les municipals, una punxada

Els símptomes d'esgotament a ERC ja van anar 'in crescendo' des de l'inici de la legislatura. La sortida de Junts del Govern va traspassar als republicans tot el pes de la gestió i, per tant, del desgast. El primer enfrontament d'ERC davant les urnes havia de servir per calibrar fins a quin punt la situació els feia efecte.

És cert que analitzar unes eleccions municipals obliga a tenir en compte multitud de variables de caire local: cada municipi és un món. Però els grans vectors dibuixen una realitat impepinable: ERC va perdre un 6,2% dels vots i 219 regidors respecte al 2019. Va ser la primera gran patacada dels de Junqueras.

Més enllà d'això, el fracàs es va palpar a les grans ciutats: ni rastre de l'estratègia d'ampliació de la base independentista. ERC va passar de guanyar les eleccions a Barcelona a ser quarta i va perdre les alcaldies de Tarragona i Lleida. La primera gran ciutat governada per ERC és Manresa -76.000 habitants-, per sota de les grans urbs governades per PSC, PP, Junts i fins i tot la CUP.

Després de la celebració dels comicis locals al maig, no hi va haver cap moviment. Només la dimissió de candidats locals -els exalcaldes de Tarragona, Lleida i Sant Cugat, per exemple- va maquillar molt lleument la manca d'assumpció de responsabilitats a la cúpula del partit. Però hi havia excusa: Sánchez va anticipar les eleccions a les Corts Generals hores després de la nit electoral.

Les generals, la confirmació de la debacle

Sense temps per a una catarsi de més o menys mesura a l'organització, ERC va posar rumb a unes eleccions generals en què el llistó estava molt alt. Els republicans havien aconseguit 15 i 13 diputats a les dues cites generals del 2019, molt per sobre de Junts. Amb Gabriel Rufián repetint com a cap de cartell, la trompada va ser sonora.

ERC va perdre més de 400.000 vots, gairebé el 50% dels obtinguts quatre anys abans, passant de 13 a 7 diputats. Després del desastre, un altre cop el silenci. Ni una dimissió, ni una mica d'autocrítica: tota la culpa va ser del vot útil.

Aquesta mateixa setmana, Gabriel Rufián s'hi recreava en una entrevista concedida al diari 'El País'. “Ens enfrontem a unes eleccions espanyoles en un marc més espanyol que mai. I la gent va votar el PSOE perquè va pensar que era el cosí de Zumosol”, va dir.

Rufián i ERC tornen a tirar pilotes fora i eviten assumir la responsabilitat del partit davant l'ocàs del seu cicle de bonança.

Interior i Educació, els dos principals talons d'Aquil·les de Pere Aragonès

Tot i això, la falta d'autocrítica que podem detectar a les files d'ERC no se circumscriu exclusivament a la cúpula del partit. El Govern també dóna mostres gairebé diàries d'evitar l'assumpció de responsabilitats. Els màxims exponents són els departaments d'Interior i d'Educació, al focus mediàtic en els darrers mesos.

Amb Joan Ignasi Elena al capdavant, la conselleria dInterior va veure com la inseguretat és un problema creixent als carrers de Catalunya. Setmana rere setmana, són diverses les localitats que alcen la veu demanant ordre davant de l'auge delinqüencial, amb episodis d'okupacions, baralles o altres delictes de certa gravetat. Però lluny de fer una autoanàlisi crítica, el conseller Elena defuig responsabilitats.

En un article de fa escassos dies a 'La Vanguardia', Elena afirmava que Catalunya “és un país segur malgrat l'extrema dreta”. Atribuïa la creixent sensació d'inseguretat a “l'extrema dreta que utilitza la por com a ariet electoral” i al “paper de les xarxes socials”. Novament, zero autoreflexió.

Molt similar és el posicionament d'Anna Simó, titular d'Educació, davant de les últimes dades sobre ensenyament a Catalunya. L'informe PISA situava fa uns dies Catalunya a la cua d'Espanya, en una onada catastròfica de dades. La reacció de Simó va ser, novament, una mostra de com de difícil és a ERC l'autocrítica de la seva gestió.

Lluny de reconèixer errors, Educació va atribuir en primer lloc –ho va retirar més tard– els mediocres resultats a la immigració. Després, Simó va tirar d'eufemismes per vendre que Educació ja ha posat fil a l'agulla en la resolució del problema. A la pràctica, però, res no ha canviat.

Fins i tot els ho han retret les Associacions Federades de Famílies d'Alumnes de Catalunya (Affac), que han criticat la "falta d'autocrítica i de propostes concretes" del Govern. Un exemple més, doncs, del mantra generalitzat a ERC: l'absència d'autocrítica en la seva gestió.

En definitiva, l'arribada de l'Any Nou hauria de significar l'obertura d'una nova etapa per a ERC. Després d'un cicle al capdavant del Govern i més d'una dècada de suport a l'executiu, els republicans semblen acostar-se a l'ocàs d'una època daurada. L'avançament de les eleccions catalanes podria suposar aquest punt final que obligaria Esquerra, d'una vegada per totes, a promocionar nous lideratges i a girar full del 'junquerisme' en què sembla haver-se anquilosat.