Enquesta CEO: Com Carles Puigdemont ha pulveritzat l’herència convergent

La nova enquesta del CEO de la Generalitat, publicada aquest dilluns, mostra una tendència a l'alça d'Aliança Catalana i un estrepitós enfonsament de Junts. Segons aquest sondeig, el partit de Sílvia Orriols arribaria a la formació de Carles Puigdemont, i estaria a només tres escons de ser la segona força. Això confirma el tomb en el tauler polític català, que té com a rerefons el descarrilament del Procés i la crisi dels partits processistes.

Els sondejos s'han de prendre sempre amb pinces, i de fet Junts ha denunciat una campanya per perjudicar el partit amb enquestes cuinades i tendencioses. Però, malgrat el marge d'error, les enquestes sí que serveixen per prendre el pols al moment polític. I en aquest cas, a més, els resultats són congruents amb les enquestes sobre les percepcions ciutadanes.

Les recents enquestes d'opinió mostren la seguretat i la immigració com la principal preocupació dels catalans, juntament amb l'habitatge. També mostren que una majoria de catalans està a favor de lleis més dures contra la multireincidència, i de controls migratoris més grans. Reflecteix també una oscil·lació ideològica cap a la dreta radical, sobretot entre els més joves.

El sondeig del CEO d'aquest dilluns reflecteix el procés de descomposició de l'espai convergent després de la dècada processista. Els hereus de CiU, Junts, han deixat de representar les aspiracions d'un projecte nacionalista d'ordre. Això, sumat a la "traïció" de l'1-O, la crisi de lideratge de Carles Puigdemont, i el pacte amb el PSOE, ajuda a entendre millor l'enfonsament a les enquestes.

Un enfonsament que ha contribuït a accelerar la irrupció d'Aliança Catalana, partit cridat a omplir l'espai del nacionalisme conservador abandonat per Junts. Aquestes són les claus per entendre com Carles Puigdemont ha pulveritzat l'herència convergent.

El Procés i la descomposició del nacionalisme conservador

El pujolisme era moltes coses, però sobretot hegemonia, centralisme i estabilitat. L'anomenat “oasi” català feia referència a la consolidació d'un gran espai ideològic capaç d'integrar diferents sensibilitats però amb un clar segell conservador i d'ordre. Al voltant d'aquest gran espai orbitaven altres opcions polítiques, sempre en minoria.

La crisi d'hegemonia que va derivar en el govern tripartit (PSC, ERC, ICV) i la crisi econòmica de les retallades (2008) va portar Artur Mas, hereu de Jordi Pujol, a explorar la via del concert econòmic. El seu fracàs, sumat a la frustració de l'Estatut, va preparar el terreny per a l'aventura sobiranista.

Per treure CiU de la crisi, Artur Mas va encoratjar un procés sobiranista transversal que havia de trencar els estrets motlles del nacionalisme pujolista i que ben aviat va ser capitalitzat per l'esquerra radical. Fins al punt que deu diputats de la CUP van ser suficients per enviar el mateix Artur Mas “a la paperera de la història”. Allà va emergir la figura de Carles Puigdemont, que va accelerar el procés d'assimilació de l'antiga Convergència al nou moviment independentista amb un marcat accent progre.

Va ser aquella una època agitada per a la ja extinta CiU, que ja convertida en Junts va començar a donar entrada a sectors provinents de la societat civil i amb tendències esquerranes. En paral·lel, la radicalització d'ERC i el predomini de la CUP i els seus satèl·lits en el Procés van acabar arrossegant Junts cap a l'esquerra. Amb Puigdemont al capdavant, el nacionalisme conservador va quedar diluït en un amorf moviment woke que tant apel·lava al ‘volem acollir’ de moda com negava l'autoritat policial o demanava el tancament dels CIE al més pur estil cupaire.

La crisi del Procés i l'enfonsament del processisme

El Procés va conduir Catalunya a una ràpida destrucció dels espais ideològics clàssics, i la desaparició del gran espai de centre que va representar el pujolisme. El viatge a l'esquerra de Puigdemont va acabar beneficiant ERC, que en pocs anys va aconseguir els millors resultats de la seva història recent. Un cop fracassat el Procés, Junts i ERC van passar d'anar en coalició a competir per un mateix espai polític.

Per a ERC l'adaptació ideològica a la Catalunya del postprocés va ser més harmònica i menys traumàtica. Per a Puigdemont, en canvi, va ser una tortura. El fiasco de l'estratègia judicial a l'exili i la ruptura amb el Govern el 2022 van portar el partit a la desorientació més absoluta. La crisi del xiringuito de Puigdemont, el Consell de la República, va deixar al descobert la gran estafa del principal líder de l'independentisme.

La dura travessia de Junts pel desert va coincidir amb un accelerat procés de descomposició social reflectit en la crisi migratòria i de seguretat. Deu anys de Procés havien portat a la ruïna, l'aïllament internacional i una crisi social sense precedents marcada per la decadència i la degradació. Malgrat l'evident fracàs, la casta processista seguia als seus llocs lucrant-se del sistema partitocràtic que havien promès enderrocar.

La frustració de l'independentisme es va dirigir cap als seus líders, i especialment cap a Carles Puigdemont. Alguns sectors del partit fa temps que reclamen una tornada a les essències convergents i un relleu de lideratge. Però Puigdemont va consolidar el seu lideratge en el congrés de l'any passat, i amb ell la seva estratègia que ha portat el partit a l'aïllament i la crisi de confiança.

Aliança Catalana i el precipitat gir a la dreta

El primer símptoma de l'esgotament del seu lideratge va ser el 'triomf' de l'abstencionisme de l'independentisme indignat en el cicle electoral de 2023. Aquell mateix any, Sílvia Orriols va aconseguir l'alcaldia de Ripoll i va aconseguir posar la seva agenda política a la centralitat catalana en un temps rècord. Malgrat tots els cordons sanitaris, Aliança Catalana s'imposà com un fenomen inèdit a Catalunya.

La incapacitat de neutralitzar l''efecte Orriols' va portar Puigdemont a intentar copiar-los, iniciant un precipitat gir ideològic a la dreta. Va passar de demanar el tancament dels CIE a flirtejar amb les propostes del partit antiimmigració, però ja era massa tard.

En el període que va des de 2016, quan va ser elegit President de la Generalitat, fins avui, Puigdemont ha destruït l'espai nacionalista conservador. Ara intenta ocupar novament aquell espai, però sense renunciar a corrents internes progres que alimenten el desconcert ideològic. Això sumat al despropòsit de la seva estratègia d'aliances prepara el terreny per a l'auge d'Aliança Catalana.

La recepta d'Orriols és senzilla, ordre social i un projecte independentista valent però també pragmàtic lluny dels gestos simbòlics del processisme. El temps dirà si el CEO encerta o no, però és congruent amb el moment polític i la derivada lògica del fracàs de Puigdemont.