Les elits també van contribuir a la caiguda de l'Imperi Romà

La pregunta del milió: Per què va caure l'imperi romà? Tradicionalment, s’ha atribuït la causa a les invasions bàrbares. Els romans, en efecte, ja van haver de fer front al seu dia a francs, alamans, pictes o escots. 

Als quals es van unir després gots, visigots, sueus i alans. Una “fenomenal sequera” al segle IV va deixar els huns sense pastures a Àsia central i van començar a empènyer la resta. 

En segon lloc, a les guerres civils, gairebé una tradició des de la fundació de l'Imperi. E l’esmentat segle n’hi va haver més d'una dotzena entre usurpacions, alçaments i rebel·lions. 

Però l'historiador José Soto Chica (Santa Fe, Granada 1951) aporta una altra causa al seu llibre “El Águila y los Cuervos” (Desperta Ferro, 500 pàgines, 26,95 euros): el factor humà. En la seva opinió, “la desafecció i desconfiança de les elits occidentals” cap al govern imperial va ser també clau. 

Per això treu conclusions tot just començar i anima a “observar amb més desconfiança els nostres governants i a ser més exigents amb les nostres elits”. Per a ell a la història de Roma és “la història de com la mediocritat pot enderrocar un imperi”. 

En efecte, les elits romanes -amb l'emperador de torn al capdavant- van utilitzar els bàrbars per guerrejar entre ells fins que aquests van descobrir que per guerrejar a favor de l'emperador, millor guerrejar en benefici propi-

Però res no presagiava la fi de l'imperi romà setanta anys abans de la seva caiguda. Encara s'estenia per tota la Mediterrània, seguia sent una poderosa màquina militar, la inflació estava relativament sota control i el clima afavoria les collites. Fins i tot es cultivava al desert del Neguev, a l'actual Israel. 

I encara menys la de l'imperi romà d'Occident. Al capdavall, la part oriental va patir una derrota antològica a Adrianòpolis l'any 378, que li va costar la vida al mateix emperador Valent. Mentre que la part occidental va derrotar Atila a la batalla dels Camps Catalàunics el 451. No obstant això, va acabar caient l'Imperi d'Occident poc després (476).

Soto Chica ha publicat també, a més de l’obra esmentada, dos llibres més sobre la matèria: "Imperis i bàrbars. La guerra a l'Edat Fosca" i "Visigots. Fills d'un Déu furiós”. Tot fent front a l’adversitat.

Abans de dedicar-se a la història va ser militar professional i va estar destinat a la Missió de Pau de l'ONU (UMPROFOR) a Bòsnia Hercegovina. Un accident amb explosius a la base militar de Cerro Muriano (Còrdova) li va costar una cama i el va deixar cec. 

Tot just un any després de l'incident es va matricular a la Universitat de Granada, i actualment és doctor en història medieval i professor contractat doctor de la Universitat de Granada i investigador del Centre d'Estudis Bizantins. 

Potser per això comença a ser conegut com el ‘Gibbon espanyol’ pel seu maneig de les fonts clàssiques i els seus coneixements enciclopèdics. Edward Gibbon (1737-1794) va ser un historiador britànic que ha passat a la història com un dels més importants. 

Autor de la monumental “Decadència i caiguda de l'imperi romà”. Va ser publicada en diversos volums entre el 1776 i el 1788. En la seva versió en castellà són gairebé 5.000 pàgines. Winston Churchill se la va emportar a l'Índia quan, de jove, va ser destinat com a tinent d'hússars. 

I el mateix Hugh Thomas, al prefaci de la seva obra sobre “La conquesta de Mèxic” (1993), adverteix: “Today we are all, as it were, Gibbonians”. “Avui dia tots som gibbonencs, seguidors de Gibbon”. Amb mala sort en l'amor, Gibbon es va abocar en la seva obra. 

Certament, a Suïssa va conèixer una jove anomenada Suzanne Curchod, que més tard seria l'esposa de Jacques Necker (1732-1804), el ministre que va intentar redreçar les finances abans de la Revolució Francesa. Fruit d'aquest matrimoni va néixer Madame de Staël, probablement l'antibonapartista més famosa i bella de la història. 

El catedràtic d'història medieval de la Universitat CEU San Pablo Manuel Alejandro Rodríguez, autor del pròleg, també considera que Soto Chica està a l'altura d'altres historiadors contemporanis especialitzats en el període com Peter Heather, Chris Wickham o Adrian Goldsworthy. 

Començàvem aquesta crònica amb una pregunta. Encara que potser la incògnita no és per què va caure Roma sinó com va poder durar tant de temps amb emperadors com Tiberi, Calígula, Neró, Domicià o Heliogàbal, entre d'altres.