Les eleccions generals a les illes Balears: recompte de danys

La cita electoral de diumenge va passar per les Balears com una d'aquelles pedregades de tardor que causen deu minuts de terror civil, hores de converses i vídeos casolans, però que a la llarga no alteren gens que tingui menys importància.

El PP va abordar les eleccions com qui encén un cigar després de dinar: la festa de les eleccions municipals havia donat pas a la noble tasca d'anar emplenant les institucions amb afiliats, com qui omple unes albergínies. El truc, en tots dos casos, consisteix a no tenir pressa i que el pastós del contingut no desbordi la fragilitat del continent. Segons aquest esquema mandrós, el PP va deixar que el diputat Marí encapçalés la campanya. Marí és un home de color cendra el principal mèrit del qual consisteix a haver estat alguna cosa, en algun moment, en algun lloc, cosa que ningú recorda. La lluita pel famós quart diputat, que tots donaven per guanyada, ni tan sols es va arribar a celebrar. El PP ho va perdre sense assabentar-se'n, sense alterar-se, sense parar gaire atenció.

El PSOE va confiar la seva campanya a la destronada Armengol, que es va dedicar a aparèixer aquí i allà amb aspecte de tia soltera en una primera comunió, només capaç de provocar una prudent barreja d'esgarrifor i compassió. Mentre estaven tots ocupats a desallotjar despatxos i fer-se els dignes, van guanyar el seu tercer diputat com si se'ls hagués pujat un polissó a bord. Diumenge a la nit, tan sorpresos com la resta del món, van donar uns discursos impossibles en què no se sabia si parlaven com a govern sortint, com a govern entrant o com a adolescents enamorats, víctimes de la més dolça de les confusions.

Els sobiranistes del PSM, a bord d'aquest autobús de Calcuta anomenat Sumar, han aconseguit col·locar el senador Vidal com a diputat Vidal. Es tracta d'un senyor aparatós, oblong, poc comunicatiu, que ha arribat on és sense que ningú sàpiga gairebé com. Quan saludava des de l'escenari semblava que trucava a un socorrista.

El perdedor de la nit va ser Jorge Campos, que es va deixar un escó al camí i ni va pestanyejar. Obligat a deixar la política illenca pels seus, el líder verd va seguir les petjades d'Abascal, que no va dedicar ni un minut a parlar de la pèrdua de vint diputats. Es veu que a Vox practiquen una mena d'extinció estoica, que els portarà a una irrellevància silenciosa però, això sí, abarrotada de Txapotes i banderetes.

Les pedregades trenquen un parell de tendals, espanten les àvies i abonyeguen els cotxes aparcats. Però poca cosa més.