Les dues Espanyes tornen a mesurar les seves forces

És qüestió d'hores. Espanya viu aquest dissabte la tradicional jornada de reflexió davant la decisiva contesa electoral del 23 de juliol. Els blocs de la dreta i l'esquerra batallaran, una vegada més, per assolir la majoria parlamentària que els permeti ostentar el Govern del nostre país durant la propera legislatura.

Les eleccions generals d'aquest diumenge són les setzenes que se celebren a Espanya des de la caiguda del règim. Més enllà de les disputes concretes que comporta cada campanya electoral, l'argument principal de l'equació continua sent el mateix. Elecció rere elecció, aquest és el dilema: quin bloc ideològic s'imposa i, per tant, si Espanya continua ancorada a l'esquerra o opta per un viratge a la dreta.

Les dues Espanyes: esquerra i dreta, més lluny que mai

L'alternança entre el centreesquerra i el centredreta al Palau de la Moncloa ha estat l'ingredient principal dels 45 anys de democràcia al nostre país. Dos models diferents, certament, però amb marge de trobada al centre polític. Els grans pactes d'Estat constituïen la frontissa perfecta entre un espai ideològic i un altre: existia, a grans trets, una sola Espanya.

Però alguna cosa s'ha trencat les darreres dues dècades. No només els atemptats de l'11-M el 2004 o el desafiament independentista a Catalunya han causat una bretxa difícil de tancar. L'aparició de nous partits polítics, a l'extrem de cadascun dels blocs ideològics, també ha comportat una polarització tremenda entre l'esquerra i la dreta espanyola.

Després del primer govern de coalició de la democràcia espanyola, la distància entre els grans partits del nostre país, el PSOE i el PP, és més marcada que mai.

L'acord del PSOE i Podem i la seva acció de govern, a més de la contundent confrontació exercida pel PP i Vox des de l'oposició, han rubricat la divisió entre blocs. Normes tan polèmiques com la llei del 'només sí sí' o la Llei Trans han accentuat de forma contundent la divisió entre els grans àmbits ideològics a Espanya. Ho han fet fins al punt que la ruptura sembla, avui dia, insalvable.

El resultat: hi ha dues Espanyes, dos models clarament enfrontats, que tornaran a mesurar les seves forces a les urnes aquest diumenge, 23 de juliol.

Les dues Espanyes, cridades a mesurar les seves forces

Davant d'aquest escenari, toca resoldre dubtes. La convocatòria anticipada d'eleccions per part de Pedro Sánchez permetrà que, en qüestió d'hores, sapiguem quina de les dues Espanyes compta amb més suport social avui dia. Les enquestes han marcat la tendència amb claredat , però caldrà esperar el que, aquest diumenge, dictaminin les urnes.

Si bé la divisió entre blocs és més accentuada que mai, la disputa entre esquerra i dreta és un clàssic al nostre país des de les primeres eleccions en democràcia. El 1977, la dreta (UCD i Aliança Popular) va obtenir un 42% dels vots davant del 38% de l'esquerra (PSOE i Partit Comunista). Des de llavors, la batalla entre àmbits ideològics ha marcat totes les eleccions generals a Espanya.

Als anys 80, el domini progressista va ser absolut —més del 50% dels sufragis a les eleccions de 1982 i 1986—. Aznar va aconseguir capgirar la dinàmica el 1996 i sobretot l'any 2000, les primeres en què el bloc conservador s'imposava al nostre país. La guerra de l'Iraq va tornar a decantar la balança cap al bàndol progressista (2004 i 2008), però la crisi econòmica va tornar el domini a la dreta.

La irrupció el 2015 de noves forces polítiques (Podem; Ciutadans i Vox) va restar forces a PSOE i PP, però no va suposar grans canvis en els blocs. Tots dos blocs van continuar rondant els deu milions de vots a les diferents eleccions —i repeticions— celebrades des de llavors.

L'estret marge entre esquerra i dreta ha estat, doncs, la tònica electoral general a Espanya. De nou, serà el focus de totes les mirades en aquesta nova jornada electoral. Quina Espanya s'imposarà aquest diumenge? La resposta és a tocar.