Zascas, discussions i poques propostes: el més destacat del debat electoral de RTVE

Un sempre es pregunta si els debats electorals realment tenen alguna utilitat per al potencial votant. La sensació és que serveixen perquè els convençuts votin més convençuts i que els indecisos segueixin amb dubtes o directament decideixin passar-se a l'abstencionisme. El debat a Televisió Espanyola va acabar una mica amb aquest sabor de boca.

El de RTVE era el segon debat entre candidats a la presidència després del de la setmana passada organitzat per RAC1 i La Vanguardia. En general, hi va haver millora. Tampoc no era difícil, ja que el de divendres passat va ser tremendament fluix.

Si més no, hi va haver menys faltes de respecte, que ja és alguna cosa. Això sí, de propostes, més aviat poques. El que sí que hi va haver és una sobreexplotació dels lemes de campanya que estan repetint fins a l'avorriment els diferents partits. Repassem, un per un, el paper dels candidats, els aspectes més destacats de les seves intervencions i els zascas, discussions, retrets i acudits més rellevants de la nit.

Salvador Illa (PSC)

Fa uns anys que reforça el seu perfil de president. Així ho segueix fent durant la campanya i així ho va fer al plató de RTVE.

Amb un discurs ampli que pot agradar tant a alguns sectors econòmics com a sectors més d'esquerres, Salvador Illa va intentar no ficar-se a jardins que el puguin penalitzar. Pero no ho va aconseguir del tot.

Primer va patinar en veure's guanyador i afirmar que es presentarà a la investidura. Després, el seu intent de tarannà conciliador el va portar fins i tot a defensar Puigdemont i Junqueras quan Carrizosa els va acusar de robar. I, finalment, va buscar diverses vegades el xoc amb Alejandro Fernández en uns enfrontaments que van tenir el popular com a vencedor.

Pere Aragonès (ERC)

Va ser la viva imatge del 'vull i no puc'. Va buscar un protagonisme que no va aconseguir en cap moment. És el que passa quan tens poc caràcter i carisma.

És clar que tampoc ajuda si el teu argument principal és l'obra de govern d'un executiu que ha deixat Catalunya com l'ha deixat. També va insistir en els retrets a la resta de formacions per no aprovar els darrers pressupostos. Com si a hores d'ara li importés a algú.

Un moment divertit va ser quan va acusar Junts de manca de lideratge. Sí, com ho llegeixen: Pere Aragonès acusant algú de manca de lideratge. Segurament, l'acudit de la nit.

Josep Rull (Junts)

Molt discret. Massa de fet. Una de les principals cartes que juga Junts en aquesta campanya és la del victimisme. I Rull en seria la definició perfecta. No és estrany que els juntaires hagin apostat per posar tots els estalvis a la carta Puigdemont. Perquè si el millor que tenen per anar a un debat és Josep Rull, mal assumpte per a ells.

Ignacio Garriga (Vox)

El líder de Vox va voler anar al que és segur per a ell. No se la va jugar ficant-se en jardins dels quals podria no sortir-ne airós. Val més jugar en terreny conegut.

I així ho va fer: va estar còmode amb els seus temes estrella com la inseguretat, la immigració i els retrets als processistes i el PSC. Això sí, els seus rivals van intentar evitar al màxim la confrontació amb ell, cosa que va fer que de vegades se'l veiés descol·locat.

Laia Estrada (CUP)

Més fluixa (i més educada) que al debat de la setmana passada. Va anar de més a menys, una cosa significativa tenint en compte que tampoc no és que comencés gaire bé.

Va competir amb Pere Aragonès per l'acudit més destacat de la nit. "No s'ha de vendre fum ni receptes màgiques", va dir. Això, el mateix dia que proposava una pagueta per a tota la ciutadania de 900 euros al mes. O  l'endemà de proposar una jornada laboral de 30 hores setmanals amb un sou mínim de 1.600 euros nets al mes. Sort que no s'ha de vendre fum ni receptes màgiques!

Jèssica Albiach (Comuns/Sumar)

La líder dels Comuns és una de les millors candidates pel que fa a la posada en escena. Es creix als debats i no defuig del cos a cos.

Tot i això, va anar de més a menys. Va començar relativament bé però el globus es va anar desinflant fins al punt que va protagonitzar una de les patinades de la nit. Va ser quan va reivindicar l'èxit d'Ernest Urtasun perquè el català es pogués parlar al Congrés, quan això es va pactar i va aprovar abans de formar-se govern i que fos ministre de Cultura.

Carlos Carrizosa (Ciutadans)

Tothom sap que Ciutadans té pràcticament impossible obtenir-ne representació. I fins i tot Carlos Carrizosa sembla tenir-ho assumit. Per aquest motiu, el candidat dels liberals va mostrar una actitud d'aquell que sap que realment ja té poc a perdre.

Va estar còmode amb el seu discurs essencialment centrat a criticar els processistes, el PP i el PSC. Fins que va buscar les pessigolles a Alejandro Fernández i aquest el va tombar recordant-li el futur pràcticament segur que l'espera.

Alejandro Fernández (PP)

Va anar de menys a més. Al principi feia la sensació que, amb una tendència a l'alça a les enquestes, la seva aposta era no arriscar i evitar xocs innecessaris.

Però estem parlant d'Alejandro Fernández i això no casa amb ell. Amb la discussió amb Carrizosa es va créixer i poc després se les va tenir amb Salvador Illa. Com va fer el candidat taronja, el líder del PSC el va buscar i el va trobar.

Després de retreure-li les seves discrepàncies amb Feijóo, Fernández va respondre sense pietat a Illa. “Quan els meus principis i valors estan a sobre de la taula, dono la meva opinió lliurement. A diferència de vostè, que quan apareix Pedro Sánchez, genuflexió pura. I fa com el gran José Luis López Vázquez: aquí un servent, aquí un esclau”.