‘Discursos d’odi’, el concepte explotat pels partits woke catalans que ara se’ls gira en contra

El govern municipal del PSC a Ripollet ha patrocinat una exposició nadalenca on s'anomena “animals perillosos” Santiago Abascal i Sílvia Orriols, i s'incita a la seva “extinció”. A X han plogut els comentaris en una mateixa direcció: Aquests són els que havien de lluitar contra els discursos d'odi? Això exemplifica la contradicció en què està caient l'establishment i l'esquerra woke a Catalunya per mantenir el control sobre un relat públic que han perdut.

El PSC encapçala, juntament amb Junts, ERC, Comuns i CUP, l'ofensiva per censurar i sancionar en base als anomenats discursos d'odi. Es tracta d'un pervers mecanisme que permet incloure dins dels discursos d'odi tot allò que sobrepassa el marc del discurs oficial. És a dir, una subtil forma de perseguir la dissidència.

Institucionalment, l'ofensiva contra els discursos d'odi està dirigida pel Govern de Salvador Illa i el Parlament presidit per Josep Rull. Govern i Parlament han posat en marxa nous mecanismes i reformes del reglament per utilitzar aquest instrument al seu favor.

Així, dir que l'islam és incompatible amb els valors occidentals, que el hijab és un element d'opressió de la dona, o que l'augment de la delinqüència està vinculat amb el descontrol migratori són susceptibles de ser discursos d'odi. I, per tant, poden ser objecte de censura o de sanció. En canvi, aclamar la pedrada a la policia com va fer una diputada de la CUP en seu parlamentària, o anomenar nazi i feixista una diputada del Parlament estan emparats per la llibertat d'expressió.

El doble raser dels discursos d'odi

Per tant, la trampa és que el mecanisme dels discursos d'odi no és ni estèril ni neutral, sinó que depèn de qui estableix les veritats absolutes. La qual cosa, en aquest cas, coincideix amb qui fa anys que marca quin ha de ser el relat oficial a Catalunya.

L'altra contradicció és que qui s'omple la boca dels discursos d'odi acaba emparant relats que també fomenten l'odi. De vegades, amb conseqüències tràgiques. Ho hem vist aquest cap de setmana, amb l'atemptat mortal de Sydney que ha demostrat el perill de la connivència de molts governs occidentals -entre ells Espanya- amb un antisemitisme creixent.

És així com el concepte se'ls ha girat en contra: si denunciar l'islamisme radical és discurs d'odi contra tots els musulmans, aleshores qualsevol atac al sionisme pot ser entès com un discurs d'odi contra els jueus. Les darreres dades del Ministeri de l'Interior diuen que, mentre la islamofòbia baixa a Espanya, l'antisemitisme és el delicte d'odi que més es dispara.

Campanya del poder i la seva premsa afí

Arribem aquí a la incòmoda pregunta de qui exerceix i porta exercint des de fa anys la violència política i la censura a Catalunya. L'increment de la violència política en els dos darrers anys ha tingut un mateix denominador comú: l'esquerra radical contra la nova dreta. Per tant, cal preguntar-se qui exerceix els discursos d'odi i amb quines conseqüències.

Aquesta violència ha estat emparada per un procés de demonització i estigmatització orquestrat des del poder i executat per mitjans de comunicació públics i premsa subvencionada. Mitjans com TV3, Ara, El Nacional, Nació Digital, El Periódico i La Vanguardia han explotat els qualificatius "ultra", "extrema dreta", "racista" o "xenòfobs" per referir-se a aquests partits i els seus líders.

Tot això obliga a repensar el concepte de discursos d'odi i els mecanismes del poder per controlar un relat que ja no poden dominar. Per això la realitat els està passant per sobre. La millor mostra és que el cordó sanitari està disparant el vot de les seves víctimes.