El dilema que tard o d'hora haurà d'afrontar Junts per Catalunya

Junts per Catalunya presentava les eleccions de diumenge passat com una mena de plebiscit sobre el Procés. Ningú encarna millor la figura de l'u d'octubre que Carles Puigdemont, que es va jugar el tot o res el 12 de maig. El resultat és evident: malgrat que ERC i la CUP perdien 18 diputats, Junts només va pujar 3 escons.

Primer de tot cal recordar les paraules aquesta mateixa setmana de Xavier García Albiol: el Procés ha mort, però no l'independentisme. Carles Puigdemont és l'únic processista que aguanta electoralment i manté una bossa fidel de votants.

Ara bé, Junts per Catalunya hauria de tenir en compte que molts electors ja no voten pensant-se exclusivament en la independència. O dit d'una altra manera: amb l'estelada ja no n'hi ha prou. Si algun partit indepe vol tornar a tenir opcions de tenir la presidència de la Generalitat, ha d'oferir alguna cosa més als electors.

Ho va intentar ERC, si s'hi fixen, però no va saber llegir el context social. El 15M ha passat a millor vida i les esquerres a Europa viuen una crisi profunda que ara arriba a Catalunya i aviat arribarà a l'Estat. I és ara que Junts per Catalunya ha d'afrontar un debat intern per dotar d'ideologia la formació.

El dilema de Junts i l'exemple del seu (escàs) poder local

Carles Puigdemont ho tapa tot a Junts per Catalunya. És cert que és la seva figura el que ha permès arribar als 35 diputats. És l'únic líder processista amb carisma i, tot i això, només amb ell ja no els val.

A partir d'aquí, els juntaires tenen dues opcions: seguir vivint com fins ara en l'ambigüitat i de la figura de Puigdemont, o bé definir què volen ser de grans. Si opten per la segona opció, hi ha camí a recórrer i més espai electoral.

Una de les conclusions que ens deixen les eleccions de diumenge passat és que el votant català ha virat cap a la centralitat. El PSC va saber llegir aquest canvi i va ocupar l'espai del seny que havia quedat orfe. I, és clar, és una de les explicacions de la seva victòria.

Ara bé, el PSC segueix limitat pel PSOE i amb una doble moral en algunes qüestions que li pot passar factura. I és aquí on Junts hauria de mirar el seu escàs poder local per construir-hi un relat. Ho està fent Marc Buch, alcalde de Calella, o Jordi Masquef, batlle de Figueres.

Tots dos són joves (Buch 38 anys i Masquef 44) i han aconseguit un discurs propi on l'ordre i la seguretat són importants, així com la moderació. A les dues poblacions, Junts va guanyar malgrat l'amenaça d'Aliança Catalana i ho va fer gràcies a la tasca del seu govern municipal.

Si Junts per Catalunya vol tornar a ser un partit de govern i hegemònic dins el nacionalisme català més enllà de Puigdemont, ha de marcar un discurs propi. En els darrers anys, els hem vist aprovar lleis al costat de la CUP i els Comuns i no tenir una idea clara en qüestions clau com la gestió de la immigració, la seguretat o els impostos.

En època de crisi o de dubtes, els partits han de mirar sempre el seu poder local i entendre per què guanyen eleccions municipals. La fórmula és senzilla i passa pel sentit comú i l'ordre. És el que demana la gent. És el que han votat a les últimes eleccions.

No es tracta de tornar a ser Convergència, no és això. Es tracta d'actualitzar el partit, de decidir si segueix condicionat per ERC i la CUP o és valent i té idees pròpies. Ha arribat el moment.