Muntatge amb el congrés dels diputats en blanc i negre de fons, i en primer pla els polítics Teresa Jordà, Nacho Martín Blanco, Míriam Nogueras, Jose Zaragoza i Aina Vidal
POLÍTICA

Els cinc catalans que seran importants al Congrés

Catalunya compta amb 48 diputats electes a la Cambra Baixa, però alguns estan cridats a tenir més pes específic en la legislatura que acaba d'arrencar

Mentre arrenca el culebrot de la investidura, amb la disjuntiva entre la revàlida de Pedro Sánchez o una repetició electoral —seria la tercera a la història d'Espanya—, el Congrés dels Diputats ja ha iniciat la legislatura. L'elecció de Francina Armengol com a presidenta de la cambra el 17 d'agost passat va posar en marxa una legislatura que arrenca amb el Congrés com a escenari de diversos esdeveniments de primer ordre en les properes setmanes.

En aquest context, prendran protagonisme les principals cares dels grups parlamentaris. Entre ells, hi ha alguns dels 48 diputats electes per cadascuna de les quatre circumscripcions de Catalunya. Alguns ho faran des de la primera línia mediàtica, encara que d'altres cobraran importància des del segon pla, erigint-se com a discrets referents negociadors dels seus grups.

A l'inici d'aquesta legislatura, la quinzena de la democràcia a Espanya, repassem les cinc cares catalanes cridades a ser clau a l'actual Congrés dels Diputats.

Imatge de l'històric polític del PSC José Zaragoza fent una conferència

José Zaragoza, l'expert de les bambolines socialistes

Si hi ha un pes pesant del PSC al Congrés, el seu nom és sens dubte el de José Zaragoza. Després d'iniciar-se políticament com a regidor a l'Ajuntament de Molins de Rei, Zaragoza es va convertir en un expert de les bambolines dels socialistes catalans. Des de l'ombra orgànica del partit, Zaragoza va dirigir el PSC com a secretari d'organització durant els tripartits de Maragall i Montilla.

A més, va ser el cap de pràcticament totes les campanyes electorals dels socialistes catalans durant la primera dècada del segle passat. Cal recordar que va ser acusat d'estar vinculat al cas Método 3, tot i que ell sempre va negar cap relació amb aquest episodi.

Després d'anys com a encarregat dels assumptes interns de la formació, des del 2011 ocupa un escó al Congrés. Acumula, doncs, experiència parlamentària, capacitat negociadora amb la resta de les formacions polítiques i un coneixement sobrat dels entrellats del PSC i el PSOE.

En una legislatura en què els socialistes necessitaran —més encara que a l'anterior— suports externs, la figura de Zaragoza està destinada a guanyar rellevància, sobretot pels seus contactes amb els partits independentistes catalans.

Fotografia de la diputada d'ERC Teresa Jordà en una intervenció al congrés dels diputats

Teresa Jordà: la veterania torna a Madrid

L'avançament electoral anunciat per Pedro Sánchez hores després de les eleccions municipals del maig va agafar tot Espanya per sorpresa. ERC no va ser una excepció i això va impedir que les veus internes que, de manera molt velada, posaven en dubte el lideratge de Gabriel Rufián, no tinguessin temps material de dissenyar una alternativa. Rufián compta, a més, amb el beneplàcit exprés de la direcció del partit, amb el seu president Oriol Junqueras al capdavant.

En l'anterior legislatura, el portaveu republicà va continuar amb les seves cridaneres intervencions al faristol del Congrés, però va explotar el seu tarannà negociador. Carmen Calvo o Adriana Lastra van ser alguns dels enllaços socialistes de Rufián. Però Junqueras i la direcció d'ERC van apostar per reforçar el vessant més dialogant del seu equip a Madrid i, per això, van tirar de veterania.

Després de cinc anys com a consellera autonòmica, ERC va col·locar Teresa Jordà com a 2 a Madrid. Jordà coneix perfectament el Congrés —ja va ser diputada entre el 2011 i el 2018— i manté una àmplia agenda de contactes amb els principals grups de la cambra. A més, gaudeix de més acceptació que Gabriel Rufián, que sovint ha protagonitzat importants invectives contra els seus rivals polítics.

L'aposta d'ERC per Jordà va quedar encara més clara quan va ser nomenada encarregada de la negociació de la investidura amb el PSOE. Amb Rufián apartat d'aquesta responsabilitat, primordial les properes setmanes, Teresa Jordà assumeix la posició de lideratge dels republicans, que s'han de mostrar exigents amb el PSOE per no perdre perfil respecte a Junts, protagonista principal del sainet de les negociacions.

La candidata de Junts al Congrés per Barcelona, Míriam Nogueras, intervé al míting central del partit JxCAT, el 16 de juliol de 2023, a Amer, Girona

Míriam Nogueras, la 'puigdemontista' obligada al pactisme

Carles Puigdemont insisteix habitualment, a les poques entrevistes que concedeix, que el seu paper dins de JxCat no és executiu. Puigdemont subratlla que no pren decisions i que no marca el rumb de la formació que ell mateix va fundar i va presidir fins al 2022. Tot i això, la realitat parla per si sola: és ell mateix, des de Bèlgica, qui marca públicament les directrius de la investidura.

El seu poder ja es va demostrar al juny, quan l'exconseller d'Economia, Jaume Giró, va mostrar la seva voluntat de ser candidat de Junts a Madrid. Tot i el suport del sector més moderat del partit, es va imposar Puigdemont. En qüestió de dies, l'eurodiputat va aconseguir dissuadir Giró i mantenir com a líder al Congrés Míriam Nogueras , completament alineada amb les directrius procedents de Waterloo.

Nogueras no ha fet més que demostrar, durant l'anterior legislatura, la seva vehemència a la Cambra Baixa. Intervencions grandiloqüents i una rotunda oposició a arribar a acords amb el Govern, marcant perfil respecte a ERC, han estat els principals pilars del seu discurs. Però la realitat té un punt d'ironia i l'aritmètica va donar a Junts la clau del Govern.

Si finalment hi ha investidura, Nogueras es veurà obligada a canviar radicalment la seva posició enrocada. De la crítica permanent a la col·laboració; de donar l'esquena a estendre la mà; Nogueras haurà d'exercir ofici i demostrar una capacitat de fer política ara com ara inèdita en la seva trajectòria a Madrid.

Primer pla de Nacho Martín Blanco parlant al Parlament de Catalunya

Nacho Martín Blanco, l'eterna promesa de la dreta catalana

Un dels fitxatges estrella de les passades eleccions generals el va protagonitzar el Partit Popular a Catalunya. Amb el convenciment d'allunyar-se del fracàs estrepitós de Cayetana Álvarez de Toledo com a candidata el 2019, els populars tenien clar que havien d'optar per un canvi de rumb. Després de la desfeta de Ciutadans, el PP va confiar la candidatura de Barcelona a Nacho Martín Blanco .

El politòleg, de 41 anys, havia estat elegit diputat a Catalunya, pel partit taronja el 2017, repetint a la legislatura actual. Però la desintegració pràctica de Ciutadans va donar peu a la seva marxa del partit i al fitxatge pel PP. Ja en la seva anterior formació, Martín Blanco va estar eternament cridat a liderar el partit a Catalunya: va sonar com a candidat el 2021 i se'n parlava per salvar la marca liberal a les properes eleccions catalanes.

L'eterna promesa de la dreta catalana va decidir abandonar un vaixell a la deriva i va apostar per un PP on té un marge de creixement més gran. Tot i que s'havia rumorejat que podia assumir un càrrec de pes al grup parlamentari, per ara Martín Blanco continua sent una promesa.

La seva joventut i la seva capacitat oratòria semblen ser al·licients per situar-lo al front visible del PP, però per ara Cuca Gamarra i Carlos Rojas ostenten els càrrecs de portaveu i secretari general del grup. Haurà d'esperar, doncs, les reestructuracions que se solen anar fent al llarg de la legislatura si, finalment, es constitueix un Govern.

Pla mitjà curt d'Aina Vidal, número 1 de Sumar En Comú Podem a Barcelona

Aina Vidal, la lloctinent de Colau a Sumar

Tot i la seva joventut, Aina Vidal compta amb una rellevant experiència en política. Té 38 anys, però és diputada al Congrés des dels 30. Els seus inicis es remunten al 2005, quan van començar els vincles amb l'extinta Iniciativa per Catalunya (ICV). Tot i tenir diverses responsabilitats internes en la formació, no va ocupar un càrrec públic fins al 2015, quan va resultar escollida diputada a Madrid, ja per En Comú Podem.

Al llarg de la seva trajectòria com a diputada, hi ha tingut un paper poc mediàtic. El 2020 va ser diagnosticada d'un càncer, circumstància que va provocar la baixa al Congrés durant alguns mesos, inclosa la primera sessió d'investidura de Pedro Sánchez.

Vidal és una de les figures dels Comuns més ben considerades per la líder de Sumar. La seva relació es va iniciar fa dues legislatures, on totes dues van coincidir com a diputades; i es va estrènyer durant l'anterior, ja que Vidal formava part de la comissió de Treball del Congrés. Ben relacionada també amb Ada Colau, el seu nom va ser l'opció lògica per reemplaçar Jaume Asens quan aquest va anunciar que no repetiria.

Amb el Congrés en marxa i a l'espera de la formació de Govern, Vidal podria assumir un paper clau al grup parlamentari de Sumar. És, doncs, una altra de les diputades catalanes cridades a tenir un pes rellevant en una legislatura que tot just ha començat a caminar.