Catalunya, una dècada depenent de la CUP i els Comuns per a tot

Ja és 6 de març i la Generalitat de Catalunya segueix sense pressupostos aprovats per a aquest 2024. Des del Govern i ERC -aquí podrien posar aquest GIF de Spiderman contra Spiderman- s'acusa l'oposició de no voler aprovar ja "els pressupostos més expansius" , encara que la realitat és que l'executiu català ha fet una vegada més els deures tard. Pere Aragonès compta amb els vots del PSC i espera que els Comuns baixin de la figuera, com ja va passar els últims anys.

Ens hauríem de remuntar fins al 18 de desembre del 2014 per trobar uns pressupostos aprovats sense la necessitat de l'esquerra minoritària. En aquell moment, CiU va tirar endavant els comptes del seu Govern amb el vot favorable d'ERC, que era a l'oposició. A partir de llavors, el Procés va entrar a la seva màxima expressió, van arribar els blocs, els vetos i una dependència primer cap a la CUP i, després, cap als Comuns.

I així ens ha anat. Hem conegut quatre presidents de la Generalitat, hem aprovat inversions que no s'han arribat a executar i Catalunya ha virat cap a una esquerra de manual que ara fa miques.

Deu anys després, els comptes segueixen depenent de la CUP o els Comuns

El 2016, la CUP d'Anna Gabriel no va voler negociar els pressupostos amb Carles Puigdemont. No es van aprovar el 2015 i es va arribar a mitjans del 16 sense acord. No ho recordaran –quina sort la seva–, però Puigdemont es va sotmetre a una moció de confiança a finals d'aquell any després de no haver pogut pactar amb la CUP els números. Un any després, els anticapitalistes sí que van donar l'ok als comptes del 2017, que es van aprovar al Parlament. Després va arribar l'u d'octubre, el 155 i les eleccions del desembre del 2017.

Els pressupostos de la Generalitat es van prorrogar el 2018, 2019 i part del 2020. Va ser llavors quan els Comuns van recollir el testimoni de la CUP i van passar a condicionar els comptes. Ho van fer amb Pere Aragonès primer, amb Jaume Giró el 2021 i amb ERC ja en solitari el curs següent. Aquest és, doncs, el balanç: una dècada en què o bé la CUP o bé els Comuns han marcat partides i han vetat inversions. Sense el seu vistiplau, l'alternativa ha estat la pròrroga, de manera que el seu llegat seguia vigent.

Aquesta dada, que apuntava ahir Marc Arza a Twitter i que ha servit per a aquest article, és sens dubte un exemple clar de la deriva política de Catalunya. S'ha perdut la centralitat, ens hem quedat a la mercè de partits minoritaris i s'ha estat incapaç de teixir majories que representin la centralitat. El resultat és clar: som la comunitat amb la càrrega impositiva més alta i les seves polítiques d'“esquerra” no han millorat la sanitat, han col·lapsat el sistema educatiu i no han fet res contra la sequera. Catalunya és ara una societat més insegura i és superada per l'arribada diària de menors immigrants que no pot ni sap integrar.

Un any més, el Govern de la Generalitat està pendent d'un partit minoritari d'esquerres per aprovar els comptes. I, lamentablement, això no és una bona notícia.