Carles Puigdemont s'ennuega amb la geopolítica

Carles Puigdemont intenta centrar el seu discurs en les coses que bàsicament l'afecten a ell. La seva idea de liderar un moviment processista transversal l'empeny a intentar posicionar-se més aviat poc en qüestions que puguin generar debats forts. Un exemple clar és la immigració.

La qüestió migratòria és un debat cada cop més en auge ja no només en la política de tot Europa, sinó també dins del seu partit. Tot i que diversos alcaldes de Junts (com Marc Buch a Calella o Jordi Masquef a Figueres) aposten per afrontar aquest complex debat sense bonismes, Puigdemont no vol ni sentir a parlar del tema. De fet, avui dia no sabem quina opinió té respecte a la crisi de l'arribada de menes o sobre si cal accelerar les expulsions a delinqüents reincidents.

Més enllà de les evidents qüestions en què Puigdemont intenta no ficar-se en jardins polèmics per no erosionar la figura de messies que vol projectar, hi ha un aspecte en el qual no té problemes per opinar. Es tracta de la política internacional.

Tot i això, moltes vegades els seus posicionaments li han generat més crítiques que no pas suports. I és que, sovint, quan obre la boca per posicionar-se en segons quins debats, demostra el que és per a molts una falta d'altura de mires impropi per algú que es ven encara com “el president legítim de Catalunya”. En resum, podríem afirmar que a Carles Puigdemont se li ennuega això de la geopolítica.

En la darrera setmana n'hem pogut veure un exemple, encara que el currículum del líder de Junts és extens en aquest aspecte. Quan, el cap de setmana passat, Donald Trump va patir un intent d'assassinat del qual va sobreviure de miracle, Puigdemont no va poder controlar la seva incontinència tuitera i va fer una publicació molt criticada.

"Pocs atemptats estan exempts d'especulacions i conspiranoies, especialment als Estats Units[...]i el que ha patit Donald Trump no en serà una excepció", va dir. I, tot seguit, es va posar a recomanar pel·lícules sobre atemptats a polítics i teories de la conspiració. Tot això, sense condemnar l'atac al candidat nord-americà ni desitjant-li una ràpida recuperació ni res per l'estil.

Les crítiques no es van fer esperar. “A cada publicació caus més baix, surts amb aquest text per evitar condemnar la violència política”, “quines animalades has dit”, “un president ha de ser diplomàtic i solidaritzar-se amb Trump, aquest és el nivell”, “està clar que no ets un home d'estat”, “primer s'hauria de condemnar l'atemptat, oi?”, “per fer aquest tipus de comentari, millor el silenci”, van ser algunes de les respostes que va rebre Puigdemont. En va tenir gairebé 200 i la majoria anaven en la mateixa direcció, assenyalant-li les seves paraules inoportunes.

Ficades de pota internacionals, un fet habitual a Puigdemont

El seu desafortunat tuit evitant condemnar l'atemptat a Donald Trump se suma a una llarga llista de ficades de pota del líder de Junts a l'hora de parlar de política internacional.

Per exemple, el mes de maig passat, va voler criticar el festival VIVA24 que va organitzar Vox a Madrid i que va tenir com a convidats dirigents internacionals com Marine Le Pen, Javier Milei, Viktor Orbán o Giorgia Meloni. El principal problema és que ho va fer comparant-ho amb un acte que es va celebrar a Barcelona. I aquest acte a la capital catalana era, ni més ni menys, que una manifestació que cridava al “boicot a Israel” i es reclamava una “Palestina lliure”.

“El mateix dia que Madrid acull tota l'extrema dreta mundial, Barcelona és punt de trobada internacional de defensors dels drets humans”, va dir al compte d'X. Més enllà de voler mostrar una suposada superioritat moral de Barcelona respecte a Madrid, també va rebre centenars de crítiques per menystenir líders polítics de tot món mentre considerava “defensors de drets humans” una protesta que cridava allò de “des del riu fins al mar”.

Fa unes setmanes, també va tenir una topada amb Marine Le Pen, que va assegurar que si governava ella a França, Carles Puigdemont seria detingut. Com a resposta, el líder de Junts va celebrar que el seu partit no guanyés les eleccions legislatives franceses. I les crítiques van tornar a aparèixer.

Sobretot, molta gent li recordava que precisament la formació de Marine Le Pen havia guanyat a la considerada “Catalunya Nord”. Però també li van assenyalar que feia aquestes declaracions perquè Le Pen havia parlat d'ell i no perquè li importés el futur dels francesos. O que el rival de Le Pen, Jean-Luc Melenchon, tampoc no seria precisament un defensor del català al Rosselló. Una altra vegada el van tornar a assenyalar la manca de visió de geopolítica.

Un altre cas semblant el va tenir amb Giorgia Meloni. Fins a dues vegades va criticar la líder italiana i, de nou, les reprimendes no es van fer esperar. I és que no van ser pocs els que li van recordar que precisament l'oposició de Meloni és partidària de reduir l'autonomia política de les regions. Cosa que, sens dubte, aniria en contra dels interessos de Catalunya si això passés a Espanya. De nou, el seu afany de posicionar-se contra certs líders va evidenciar que, segurament, això de la geopolítica ve gran a Carles Puigdemont.