Carles Puigdemont: de la independència al mal de panxa

Carles Puigdemont es veu amb forces. La seva candidatura ha anat a l'alça durant la campanya i les darreres enquestes situen el líder de Junts per Catalunya al voltant dels 35 diputats i molt lluny ja d'ERC. El seu primer objectiu, desempatar entre processistes, sembla aconseguit. El segon, el d'atrapar Salvador Illa, serà més complicat.

Tot i això, Junts ha decidit que aquest ha de ser el relat. Ho repeteixen els seus mitjans i els seus acèrrims a les xarxes: Hi ha partit i hi pot haver sorpasso a última hora. Ara bé, perquè això passi, Carles Puigdemont haurà d'anar a buscar un nou públic, a altres votants que encara no s'han decidit per la seva formació.

Si un fa un repàs a les enquestes, Junts ha crescut dels 27-29 diputats projectats al març als 34-36 aquesta mateixa setmana. L'evolució és claríssima i han passat d'estar en un empat tècnic amb ERC a deixar-los a més de 10 diputats, segons diversos sondejos. No hi haurà sorpresa: Junts serà la principal força progressista, mentre que Esquerra haurà de fer molta autocrítica i introspecció.

El problema és que Carles Puigdemont necessita més per tornar a la Generalitat. La suma de Junts, ERC i la CUP ara mateix no arribaria als 68 diputats. La irrupció de Sílvia Orriols canvia les regles del joc i, si bé Junts podria arribar a parlar amb Aliança Catalana, republicans i anticapitalistes ja ho han descartat.

Carles Puigdemont, doncs, encara ha de tenir més suports i ell mateix ha vist que ha d'anar a buscar el votant abstencionista, l'indecís. Evita el cos a cos amb Sílvia Orriols i se centra en qui no vol anar a votar, cansat de les falses promeses processistes.

Puigdemont, independència sense dir independència

Per al d'Amer, els abstencionistes "tenen raó per dubtar i quedar-se a casa", però els demana que li donin suport perquè és l'única formació independentista que pot guanyar les eleccions. És més, assegura que són els únics que poden “provocar mal de panxa a Madrid”. És a dir, no demana el vot per tornar a l'u d'octubre, sinó per continuar incomodant al Congrés, com a resposta a la política espanyola.

Es tracta, sens dubte, d'un vot emocional. Vols enfadar Espanya? Jo soc el teu home. Així ho definia el mateix Puigdemont: "No costa res, és indolor i els seus efectes són devastadors per a alguns". L'expresident només parla ja de l'u d'octubre des del punt de vista emocional, com a exemple d'unitat, sense concretar res.

"Hem vingut a acabar la feina i a fer-ho com ho vam fer l'1 d'octubre del 2017, amb unitat", afegia Puigdemont. Aquesta és la idea base, apel·lar a les emocions, al viscut i unir-ho en una recepta de seriositat i bon govern davant del "desastre" de Pere Aragonès.

Per assolir això, per arribar al votant més indecís, l'expresident ha de mesurar molt bé les seves paraules i trobar una fórmula com la del "mal de panxa" que l'allunyi de la unilateralitat sense perdre la mística processista. L'altre dia li demanaven com faria la independència i la seva resposta va ser espectacular: "Una manera de preparar-la -la independència- és explicar molt poc com la preparem".

Carles Puigdemont és, en definitiva, una metàfora. El processisme no sap sortir de la seva pròpia roda i, això no obstant, el seu lideratge continua sent molt superior al dels líders processistes que van aparèixer després del 2017. Per això guanyarà a Esquerra i ningú al seu partit el discuteix. La diferència és que l'objectiu final ja no és Ítaca, sinó provocar una mica de ràbia i enuig a Madrid.

El tema real és que faran ell i el seu partit el 13 de maig. Un cop més, hauran de triar entre simbolismes i emocions o ideologia. Ja seria hora que Junts per Catalunya decidís que vol ser de gran. Però d'això, ja en parlarem un altre dia.