Carles Puigdemont contra les elits catalanes

Salvador Illa ha aconseguit el que fa uns mesos semblava impossible, recuperar “l'oasi català” que va marcar les més de dues dècades d'hegemonia convergent a Catalunya. Amb un tarannà amable i una estratègia de distensió, Illa ha imposat amb sorprenent rapidesa la “normalització” política i institucional a Catalunya. Això ha atret els grans poders econòmics i mediàtics al PSC, que ara ocupa l'ampli espai de la centralitat que al seu dia va ostentar sense competència la CiU de Jordi Pujol.

Les grans capçaleres han mostrat una complicitat amb el procés de normalització a Catalunya, atorgant almenys al nou govern el benefici del dubte. També importants sectors econòmics, vinculats tradicionalment al nacionalisme català conservador, s'han acostat al PSC. I això amenaça sobretot les aspiracions de Carles Puigdemont de recuperar les essències de la vella Convergència.

L'expresident ha mostrat la seva frustració en un incendiari missatge de Twitter, en què insulta la premsa i ataca les elits catalanes: “Els editorials lameculos no podran tapar la veritable normalitat que provoca la dependència que pateixen tots els catalans. Hi ha una Catalunya que ha tornat, la de les elits còmplices i que callen, la dels mitjans que silencien o minimitzen els problemes”.

Els empresaris s'acosten al PSC

L'acostament dels empresaris al PSC va començar fa mesos, a les raneres del govern d'ERC, quan es va evidenciar la necessitat d'un projecte d'ordre per al'estabilitat de l'economia. Fa anys que els empresaris catalans se senten orfes d‟un espai que representi els seus interessos. El processisme va rebentar la seguretat jurídica necessària per a les inversions i l'emprenedoria, i els darrers anys ERC i els Comuns s'havien plegat a l'esquerra més radical.

Sense una dreta forta per representar els interessos de l'elit econòmica, el projecte pacificador i centralitzador del PSC semblava la millor opció. Fins i tot una part de l'empresariat que va pujar al carro del procés, ara abraça sense miraments el catalanisme integrador de Salvador Illa.

Aquesta evolució té la seva lògica, perquè aquests empresaris són els mateixos que van rebre amb entusiasme l'aposta pel pacte fiscal d'Artur Mas per rivalitzar amb les poderoses elits madrilenyes. Quan allò va fracassar es van llançar al buit escoltant els cants de sirena d'un Procés que prometia l'arcàdia (rica) i feliç. La promesa del finançament singular del PSC torna a obrir l'esperança de convertir Catalunya en un pol de progrés independentment de Madrid, com el País Basc.

Puigdemont es queda sense altaveus

També la premsa que tradicionalment ha daurat la píndola als convergents ha fet un gir cap a la nova centralitat, el PSC. A Puigdemont ja només li queda algun digital lleial a Waterloo, mentre que la resta de la premsa pública i subvencionada ha tingut poques objeccions a canviar d'ERC als socialistes.

La pèrdua del poder empresarial és preocupant per a un partit com Junts, que igual que l'extinta Convergència basa l'èxit del projecte en el suport de les elits. Però també ho és la pèrdua del suport de la premsa, ara que Puigdemont necessita més que mai disputar la batalla del relat al PSC. La realitat és que Illa s'està emportant totes les portades, i Puigdemont només apareix com una cosa anecdòtica o amb tints merament reactius.

Tot això contribueix a la sensació que el PSC és un partit en apogeu i en bona posició per consolidar una hegemonia, mentre que Junts es veu irremeiablement arrossegat pel corrent del declivi processista. El tweet de Puigdemont no deixa de ser un reflex de la frustració d'algú que ha perdut el control de la realitat del país. Sense el suport de les elits catalanes, corre el risc de perdre també el suport del sector convergent del seu partit.