ERC ja lliura la seva nova batalla interna: qui és qui

Oriol Junqueras, Pere Aragonès, Marta Rovira i Marta Vilalta. Aquests són els quatre grans noms que han pilotat ERC els últims anys amb una unitat interna aparentment indubtable. Però tot canvia: el mal moment electoral d'ERC ha fet airejar algunes divisions intestines al partit, que es prepara per a una nova i propera batalla interna.

L'ERC d'Oriol Junqueras s'esquerda

ERC s'esquerda i el lideratge d'Oriol Junqueras està en qüestió. Aquestes són dues de les conclusions que deixa la nova garrotada electoral que va viure la formació diumenge passat. La patacada se suma a la que ja va tenir lloc fa dos mesos, quan els de Junqueras van perdre 300.000 vots a les eleccions municipals.

Després del sotrac del maig, l'avançament electoral de les generals suposava un repte molt delicat per al partit d'Oriol Junqueras. Totes les enquestes pronosticaven una caiguda des dels 13 escons amb què comptaven en l'anterior legislatura. Ara bé, ni el més pessimista dels sondejos es va acostar a la realitat: ERC va perdre sis escons i 400.000 vots.

Oriol Junqueras, qüestionat al capdavant d'ERC

Més enllà d'aquestes dades, que constaten el desgast d'ERC i la fi del millor cicle electoral de la seva història, hi ha les conseqüències internes del desastre. Com passa en tots els partits, les èpoques de vaques magres treuen a la llum les famílies i els sectors de la formació, així com la seva lluita pel poder. I ara, després de la doble desfeta, arriba el torn d'ERC: Oriol Junqueras, el seu líder des del 2011, veu com el seu lideratge, intocable fins fa molt poc, comença a estar qüestionat.

I no ens referim tan sols al Col·lectiu 1 d'Octubre, un corrent crític intern format per la vella guàrdia més independentista. El grup, encapçalat per l'exdiputat a Madrid Joan Puig, fa anys que fa oposició interna a Junqueras, però el seu suport entre les bases del partit ha estat escàs. El qüestionament actual a Junqueras té un arrelament molt més important.

El postprocés ha suposat un desengany important per a l'electorat independentista. Això, sumat al desgast propi d'ocupar poder, deixa els republicans tocats i especialment el president, Oriol Junqueras. Si fins ara les veus del partit que qüestionaven el seu lideratge eren escasses i de nul·la notorietat interna, la tendència comença a canviar.

Després d'entrar aquesta mateixa setmana al govern de la Diputació de Barcelona juntament amb PSC, Comuns i Tot per Terrassa, diversos càrrecs locals d'ERC han alçat públicament la veu. Ho va fer, per exemple, l'alcalde d'Arenys de Munt, Josep Sánchez:

El sector Junqueras ja no domina el partit amb la placidesa a què estava acostumat. Així, semblen produir-se moviments encarats a un relleu que situï Pere Aragonès i el seu sector més afí al capdavant de la formació.

El 'clan' Junqueras

Pere Aragonès és, políticament parlant, 'fill' d'Oriol Junqueras. Sempre als seus equips, va ser la seva mà dreta quan va ocupar la conselleria d'Economia durant el govern de Puigdemont. Aragonès, però, ha guanyat entitat pròpia amb la presidència de la Generalitat i la coordinació del partit —una presidència 'de facto' durant l'empresonament de Junqueras.

Sense mala relació notòria entre tots dos, almenys fins ara —veurem quan arrenqui la guerra interna—, sí que podem distingir dues famílies al voltant d'Oriol Junqueras i Pere Aragonès. Junqueras compta a la seva 'guàrdia pretoriana' amb la secretària general, Marta Rovira, com a fidel escudera. Ara bé, el seu pes intern és relatiu des que és a Suïssa.

Altres noms fidels a Junqueras són Josep Maria Jové, president del grup parlamentari i del Consell Nacional; o Lluís Salvadó, president del Port de Barcelona. Tots dos formen part del nucli de confiança de Junqueras des de fa anys; un nucli on també compten altres figures. L'eurodiputat Jordi Solé, l'exconseller Raül Romeva o el seu exassessor Sergi Sol conformen el sector més fidel del president republicà.

També Gabriel Rufián és considerat un home proper a Junqueras, si bé el portaveu a Madrid marca perfil propi al partit. Sovint se l'ha situat en una òrbita autònoma, juntament amb el seu excompany al Congrés, Joan Tardà, i altres noms com Carolina Telechea.

El sector Aragonès

Al voltant d'Aragonès se situen altres noms de pes del partit, generalment més joves i amb recent poder intern. Marta Vilalta, portaveu d'ERC, és la mà dreta des que tots dos van coincidir a les joventuts del partit, i han fet gala públicament de la relació de confiança que els uneix. Laura Vilagrà, actual consellera de Presidència i mà dreta d'Aragonès al Govern, també és una persona del seu cercle de confiança.

Però hi ha altres noms emergents, potser menys coneguts públicament, que se situen a l'òrbita del president català. Les vicesecretàries generals Raquel Sans, Sara Bailac o Marta Vilaret en són exemples. Especialment Sans, diputada per Tarragona: és un dels noms cridats a adquirir poder al partit de la mà d'Aragonès.

Els diputats Alba Camps i Pau Morales o la delegada de la Generalitat a Girona, Laia Cañigueral, són altres joves dirigents del sector del president de la Generalitat. Es tracta, doncs, de noms cridats a encapçalar la direcció d'ERC en el futur més immediat, quan es produeixi un relleu generacional que ara sembla més a prop que mai.

Guerra oberta o acord successori a ERC?

Si la dinàmica electoral d'ERC i els xocs interns continuen la seva evolució, la batalla interna arribarà. Només el temps concretarà la manera com es produirà i en quin moment. Veurem una guerra oberta o hi haurà un acord successori que eviti una bretxa insalvable al partit?

Unes noves eleccions generals postergaran la successió, tot i que alhora la podrien afavorir si el resultat dels republicans torna a ser decebedor. La batalla interna, doncs, sembla segura: quan i com es produeixi són, avui, les incògnites que ens queden per resoldre.