Deu anys de Podem: una història d'auge i caiguda, sobretot a Catalunya

Quan Pablo Iglesias va pujar a l'escenari del teatre de Lavapiés, fa exactament deu anys, poc s'imaginava la dècada que estava a punt d'inaugurar. Espanya tampoc. El gener del 2014, ningú —gairebé ningú— coneixia aquest jove amb cua que es convertiria en un dels principals protagonistes de la política espanyola.

Un protagonisme aconseguit de la mà de l'èxit, però també amb el fracàs com a ingredient primordial. Perquè deu anys donen per molt i poden ser tota una vida: amb les seves alegries i les seves penes. Les vides de Podem i Pablo Iglesias no han estat una excepció i aquesta setmana, complerts els deu anys del naixement de la formació, mirem enrere per presenciar l'auge i la caiguda del partit que va voler “assaltar el cel”.

Podem, un 'boom'

Lavapiés va ser l'escenari del llançament del partit fundat per Pablo Iglesias. A la llavor del moviment 15-M calia afegir-li el cansament pels casos de corrupció i les darreres fuetades de la crisi econòmica. Un PSOE desnortat i la màxima d'“acabar amb el bipartidisme” van fer la resta.

En una mica més d'un dia, Podem va aconseguir les 50.000 signatures necessàries per presentar-se a les eleccions europees del maig del 2014. I aquí va arribar el 'boom'. L'aventura iniciada a Lavapiés només quatre mesos enrere va aconseguir 1,2 milions de vots i cinc eurodiputats. Pablo Iglesias era el polític revelació del moment; la persona destinada, efectivament, a trencar amb l'alternança política del PP i el PSOE.

Les enquestes van somriure ràpidament a la nova formació morada, sovint per sobre d'un PSOE a qui li tremolaven les cames. Van arribar les eleccions generals del desembre del 2015 i Podem va aconseguir un resultat majúscul: més de 5,1 milions de vots i 69 escons. A la repetició electoral del juny del 2016, la formació va arribar als 71 diputats.

Era el moment àlgid d'Iglesias i Podem, que van assolir la seva màxima quota de popularitat a l'oposició, durant l'últim tram del mandat de Mariano Rajoy. La legislatura va acabar amb la moció de censura que, el 2018, va lliurar el poder a Pedro Sánchez. Tot i la seva resistència, el PSOE va sucumbir i va allargar la mà a Pablo Iglesias per integrar el primer Govern de coalició de la democràcia espanyola: corria el 2019.

L'entrada de Podem al Gobierno: l'inici de la decadència

Tot i haver perdut suports, Podem arribava a la seva màxima quota de poder el gener del 2020, amb la seva entrada al Gobierno. Pablo Iglesias, convertit en vicepresident, arribava a la cúspide de la seva meteòrica carrera política. Tot i això, quan més semblava somriure-li la conjuntura, tot va començar a torçar-se.

En el seu camí fins al 2019, Podem va anar veient com molts dels seus fundadors abandonaven la formació. L'ultralideratge de Pablo Iglesias va generar sonores discrepàncies i noms com Carolina Bescansa o Íñigo Errejón van trencar amb Podem. Les fugues internes intentaven apedaçar-se, però la realitat va acabar provocant el lent però inexorable col·lapse de la nau 'podemita'.

Amb l'entrada al Gobierno de Pablo Iglesias —també de la seva parella, Irene Montero, com a ministra d'Igualtat—, el desgast personal va anar a més. La polèmica pel xalet de Galapagar o el cas de la seva antiga assessora Dina Bousselham van minar un Iglesias que va dir prou. El 2021, aprofitant la convocatòria d'eleccions a la Comunitat de Madrid, va dimitir del Govern i va abandonar la política després de fracassar als comicis regionals.

Sumar i el gran temor de Podem: convertir-se en Ciutadans

Abans d'anar-se'n, va ungir com a successora de l'espai polític Yolanda Díaz, ministra de Treball i aliena a Podem. Una decisió que, amb el temps, Iglesias va qualificar d'error. Les notables diferències entre Díaz i Irene Montero, augmentades per la distància de la vicepresidenta amb Podem, han acabat recentment amb una ruptura que sembla impossible de reparar.

Díaz va optar per armar Sumar, una candidatura que diluís Podem i que li permetés el control total. Tan descafeïnada va quedar la presència de Podem que els morats van acceptar integrar-se a Sumar de mala gana i el matrimoni per conveniència va durar escasses setmanes.

El resultat és conegut per tothom: Podem, el partit que fa menys de vuit anys tenia 71 diputats, ara compta amb 5. Això sí, decisius en la majoria parlamentària. Tot i això, Sumar i Yolanda Díaz deixen la formació en una penombra mediàtica: Podem passa pel seu moment més delicat.

El risc de desaparició és real i les primeres enquestes de la legislatura deixen el partit sense representació al Congrés. Les eleccions gallegues, que se celebren al febrer, tampoc auguren diputats autonòmics per al partit, que també és fora de parlaments regionals com Madrid o el País Valencià. Podem afronta el repte més dramàtic: no convertir-se en el Ciutadans de l'esquerra.

Catalunya, la terra on Podem mai no va poder

Si Podem va tenir un taló d'Aquil·les permanent, aquest va ser el de Catalunya. La marca catalana de la formació de Pablo Iglesias mai no va aconseguir consolidar-se i va ser sempre el germà petit dels Comuns. Ni en els temps d'Albano Dante-Fachín o Xavier Domènech com a líders del partit, Podem va aconseguir l'envergadura pretesa per Pablo Iglesias.

El partit ha estat marcat des del primer dia per les discrepàncies internes. A més, com apuntàvem, ha viscut sempre enfosquit per Catalunya en Comú, la marca d'Ada Colau i Jéssica Albiach, majoritària al Parlament i als municipis més destacats.

Podem Catalunya, condemnat a la inexistència

La irrupció de Sumar ha estat la gota que ha fet vessar el got en les relacions entre En Comú i Podem. L'aposta dels primers per donar suport a Sumar ha provocat una autèntica fuga a Podem Catalunya, on pràcticament només en queda el líder, una desconeguda Conchi Abellán. Al novembre, van ser expedientats 13 membres del partit per signar un manifest de suport a Sumar.

Entre ells, hi havia l'única diputada 'podemita' del Parlament, Yolanda López. Tots ells van decidir dimitir i aquesta mateixa setmana, amb més d'un centenar de militants, estripaven el carnet de la formació. Ja al desembre ho va fer la líder de l'espai a Catalunya, Jéssica Albiach, que davant de la prohibició per part de Podem de la doble militància, va optar per trencar el carnet morat.

Amb la fugida d'aquesta setmana, que ha coincidit amb el desè aniversari del partit, Podem Catalunya es veu condemnat a la pràctica desaparició. Sense representació al Parlament ni als principals consistoris catalans, el futur no s'augura gaire positiu per al partit. Amb els Comuns en sintonia amb Sumar, un Podem Catalunya sense cares visibles tindria molt complicat obtenir representació parlamentària en solitari, ateses també les enquestes a tot Espanya.

En definitiva, doncs, Catalunya és el màxim exponent de la situació actual de Podem. El partit de Pablo Iglesias veu com, deu anys després de néixer i revolucionar la política espanyola, es troba en una situació molt complicada. És l'auge i la caiguda d'un partit destinat a assaltar el cel i que, una dècada més tard, corre el risc de xocar de ple contra el terra.