Armengol i l'Armengolisme

Quan Armengol va acabar el seu mandat al Consell de Mallorca (l'equivalent insular a les Diputacions), molts van pensar que es dedicaria a incubar escó i a bressolar-se durant quatre anys en la dolça tebiesa dels treballs d'oposició parlamentària. Tot i això, va utilitzar el temps a modelar un partit a la seva mida, va fulminar el 2015 José Ramón Bauzá i va iniciar els vuit anys d'Armengolat, període assenyaladíssim que ha conduït a les illes a un estat de cisma, histèria i desesperació civil.

Ara ha arribat a Madrid pel simple motiu que no hi havia cap altra persona a qui donar la puntada de peu cap amunt després del daltabaix del 23J; un cop allà ha fet valer la seva proximitat amb Pedro Sánchez, nascuda de l'època del Peugeot i les primàries: ella va ser l'única entre els barons que va apostar sense dubtar-ho un minut pel candidat antiestablishment.

L'armengolisme és una barreja carrinclona de sobaco, vímet i cursileria, tot plegat arrebossat a cotes d'incompetència pròpies d'una pel·lícula de terror. Ve a ser com una Yolanda Díaz apatatada, amb les mateixes infanteries però amb un punt d'inacció calamitós. Durant dues legislatures, des del Govern s'ha dedicat a dir que sí a tothom i després desaparèixer, deixant que els seus consellers es cremessin, cuinats a la seva pròpia salsa. Aquest modus operandi va aconseguir, finalment, com és natural, provocar una estranya unanimitat en tots els actors importants de la vida social balear: es van sentir estafats els ecologistes, però també els catalanistes, els hotelers, les cambreres i els taxistes, les dones magribines i els malalts d'asma, els nens del parc i els rodamóns de l'Estació Intermodal.

No es recorda, en vuit anys, ni una sola intervenció decisiva de la presidenta Armengol. Sí que es recorden les seves nits de copes durant el confinament (estil Boris Johnson, però amb gintònics afruitats al barri vell), les seves menors tutelades lliurades a màfies de prostitució, o el preciós enriquiment, a l'admirable enriquiment, el nobilíssim enriquiment del seu marit i la seva empresa de jardineria, que va portar la parella a poder comprar-se un àtic esplèndid a prop de la catedral, mentre que a la ciutat proliferen els barris de caravanes perquè el mercat de lloguer ha desaparegut.

Armengol és a la política allò que el puré de patates a la cuina: una substància pastosa, poc aprofitable, però que per desgràcia ha d'aparèixer en algun moment per evitar mals majors. La premsa madrilenya l'anomena “federalista”: si fan referència a la Federació Balear de Petanca, potser l'expressió tingui algun sentit. L'ànima catalanista d'Armengol està subordinada des de sempre a la comprensió profunda del poder polític de la Pura Inèrcia. Dit en termes mariners, com que Armengol només sap navegar vent en popa, està obligada a anar girant amb el vent per poder continuar movent-se.

Com a lluminària de la nova política, això sí, Armengol és capaç de dosis de boberia i almívar autènticament perilloses per a la salut pública. Va obrir un parell de fosses de la guerra civil i va donar al respecte vuit-cents discursos lacrimògens, amb plaques, corones de flors i gaiters republicans. Va arribar un moment en què semblava que hi havia fosses feixistes fins i tot al pàrquing d'El Corte Inglés. També es va abraçar a regatistes minusvàlids i senyores malvades del Rottary Club (dames violàcies, ossudes, de poderosa orina sulfúrica) mentre es dedicava a tuitejar sobre els dofins, les praderies de posidònia i la pau al món.

El més normal seria que, sota el seu mandat, el Congrés implosioni abans de Nadal, potser devorat per la Mare Terra amb foc, renta i sofre, per restaurar l'equilibri de la Creació. No passarà, és clar, perquè hi ha forces decisives (la necessitat dels Patxi López i els Gil Lázaro d'escalfar seients trenta anys més) que s'oposen de manera espontània al poder nociu de personatges com Armengol.

Alguns, per acabar, pensaran que aquest cronista es va equivocar en profetitzar que Armengol es passaria quatre anys ventant-se a la Cursa de Sant Jeroni. Molt aviat
aprendran allò que aquelles línies volien dir.