Un any 'd'efecte Orriols': el Parlament dispara a Aliança Catalana

Fa un any, les eleccions autonòmiques a Catalunya van marcar un canvi important en la política regional. Aliança Catalana, el partit de Sílvia Orriols, ha estat un actor clau en aquest gir. En només 12 mesos, el partit ha experimentat un creixement ràpid, al mateix temps que enfrontava una forta oposició del sistema polític català.

En última instància, "l'efecte Orriols" reflecteix el malestar social i la preocupació per problemes no resolts. En aquest sentit, Aliança Catalana no representa res original a Europa o Espanya, al contrari, Catalunya ha trigat força a tenir la seva quota identitària. El que sí és particular de Catalunya és que l'identitarisme tingui una pulsió secessionista.

En aquest sentit, AC ha aprofitat el descontentament de molts independentistes que, després de més d'una dècada de fracassos, busquen opcions més contundents. La frustració pel frau del procés ha estat un motor clau del seu ascens. Orriols i el seu equip s'han posicionat com una alternativa a un independentisme que no ha assolit els seus objectius i que, a més, ha deixat de banda temes importants, com la immigració.

D'altra banda, l'auge d'Aliança Catalana també respon a la manca de solucions a problemes socials urgents. Durant anys, els partits indepes s'han centrat en el procés i han ignorat temes com la inseguretat o el col·lapse dels serveis públics. Com és evident, la tensió pels fluxos migratoris ha contribuït a aquest descontentament, creant un caldo de cultiu ideal per al discurs d'Orriols.

L'orografia electoral d'AC

Per ara, Aliança Catalana ha ampliat les seves bases en zones rurals i amb un alt sentiment nacionalista. Cal destacar que un dels objectius de l'equip d'Orriols, amb Jordi Aragonès i Oriol Gès com a veus destacades, és afermar el creixement orgànic del partit. L'objectiu fonamental és aconseguir múscul, tant en zones rurals com urbanes, de cara a les pròximes eleccions, que seran municipals i autonòmiques.

I un dels majors èxits d'Aliança Catalana fins ara és el seu creixement electoral, com reflecteix l'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), que projecta fins a 10 diputats per al partit d'Orriols. Aquest ascens respon en gran mesura al trampolí que ha suposat el Parlament, així com la cobertura mediàtica. Paral·lelament a això, els partits processistes encara no han donat la sensació d'una renovació real, començant perquè tenen els mateixos líders.

D'una banda, Junts es mostra com un partit atrapat en el seu propi autisme ideològic, sense una línia política clara i un líder anul·lat pels seus pactes amb el PSOE. D'altra banda, ERC ha confiat la seva sort al PSC i a aconseguir certs mèrits de cara a l'electorat nacionalista (finançament singular o el traspàs de Rodalies, per exemple).

Aquest aniversari del 12M, en fi, ha marcat l'inici d'una nova etapa política a Catalunya, caracteritzada per una major polarització. Aliança Catalana ha sabut captar el descontentament de qui se senten decebuts pel procés i el seu catàleg de problemes no resolts. La gran incògnita és qui quedarà viu d'aquesta fragmentació entre els partits independentistes.