L'ANC accelera la ruptura de Junts

Junts per Catalunya fa temps que posterga una ruptura que sembla inevitable. La divisió entre el sector oficialista de Jordi Turull i el de la presidenta Laura Borràs ha esdevingut una bicefàlia irreconciliable. Borràs va aconseguir mantenir el càrrec in extremis el mes de juny passat, però és poc probable que sobrevisqui al proper congrés nacional.

Laura Borràs va guanyar el pols als oficialistes quan va forçar la sortida del Govern, l'octubre del 2022. Però els oficialistes van aconseguir imposar Anna Erra com a successora com a presidenta del Parlament. Ara, la decisió de Carles Puigdemont de pactar amb el PSOE enlaira definitivament Turull i deixa la presidenta a punt de l'abisme.

El darrer enfrontament entre la direcció i la vicepresidenta Aurora Madaula, propera a Borràs, és significatiu. Es tracta de la rebel·lió del sector polític del partit, representat pel poder municipal, contra els adveniments que van intentar trencar amb la tradició convergent. Aquests, condemnats tard o d'hora a sortir del partit, conflueixen amb els nous aires de l'independentisme radical insuflats per l'ANC.

Si finalment l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) impulsa la llista cívica, Laura Borràs i els seus podrien trobar un nou ecosistema on sobreviure. És un procés de confluència natural. Junts aparca l'aventurisme per tornar a les essències convergents, i els díscols segueixen amb el projecte de ruptura.

Turull i Borràs, polítics i activistes

Les trajectòries polítiques de Jordi Turull i Laura Borràs són significatives del procés de ruptura i de recomposició de l'espai postconvergent. El primer va començar a militar com a adolescent a les joventuts de convergència, està en política des del 1987. La segona ve de l'acadèmia i la vida cultural, i el seu aterratge en la política coincideix amb l'auge del Procés, el 2017.

El sector més activista està guiat per l'impuls que porta a la convicció que no hi ha més camí que la confrontació i la via unilateral. La mateixa Laura Borràs es diu a si mateixa "filla de l'1 d'octubre", i és la promotora de la ruptura de les relacions amb ERC. Junts era fins ara l'instrument per canalitzar l'independentisme radical contra la traïció d'Esquerra, però ara tot ha canviat.

El sector oficialista ha defensat la via de la confrontació mentre el context polític ho requeria. Quan les condicions han canviat, no han tingut cap objecció a canviar l'estratègia assumint totes les contradiccions. És un tacticisme polític només a l'abast de dirigents que porten tota la vida en política i estan acostumats al fred càlcul de riscos i beneficis.

En la mesura que Junts ha deixat de ser un instrument útil per al sector “borrasista”, aquest podria trobar acomodament a l'articulació de la nova proposta política de l'independentisme radical. És a dir, la llista cívica de l'ANC. D'alguna manera, doncs, l'Assemblea accelera el procés de descomposició natural de l'espai postconvergent.

Devorats pels seus propis monstres

Es dóna la paradoxa que el mateix artefacte que els partits processistes van crear per donar una marxa més al Procés, l'ANC, se'ls acabi tornant en contra. Forma en realitat parteix del propi error de concepte dels dirigents processistes. Van creure una bona idea posar a fer política activistes a qui poder controlar.

Tot i això, el moviment els ha acabat per sobre i els activistes han acabat adquirint vida pròpia. La paradoxa encara és més salvatge. La CiU d'Artur Mas va enginyar el Procés per salvar el nacionalisme burgès de la descomposició política, i el Procés pot acabar amb un nou naufragi de l'espai postconvergent.

Perquè en el fons, encara que a Carles Puigdemont li surti bé la jugada i acabi salvant els mobles a les properes eleccions, ja no pot ser el líder del que va començar el 2017. Liderarà, en tot cas, una nova versió del Procés més prosaica i menys majoritària. La realitat és que sembla inviable que ningú no pugui unir els fragments dispersos del que és avui el moviment independentista