Alejandro Fernández, el rocker solitari del PP que ha vençut Gènova

Alejandro Fernández només té 47 anys, però ja és un vell rocker de la política. No només perquè li agradi el grunge, compti amb més de 2.000 discos i sigui amant d'una cultura més pròpia de l'esquerra a Espanya. Alejandro s'ha guanyat un lloc a la política catalana a base de discursos, eloqüència i ironia, malgrat que alguns encara el recordin per les municipals del 2011.

Qui escriu aquestes línies va viure de primera mà la campanya de les eleccions municipals del 2011. Aquelles on el PP de Tarragona va posar de moda el "Vota PP, confia en... Alejandro". El "Ale, Ale, Alejandro" va ser pres en mode de paròdia per molts fora de la ciutat, però el va humanitzar i gairebé arriba a alcalde.

El Partit Popular d'Alejandro va treure 7 escons, els mateixos que CiU, mentre que el PSC en va treure 12 i ICV només un. La suma entre populars i convergents els donava la majoria absoluta i el pacte estava fet: Dos anys per Fernández, dos per a Victòria Forns. Fins que va arribar directe des de Barcelona Oriol Pujol i va frenar l'acord. Alejandro es va quedar sense ser alcalde de la seva ciutat i CiU va iniciar un daltabaix polític a Tarragona que encara dura.

Alejandro Fernández, de Tarragona a Barcelona passant per Madrid

Quan es tanca una porta, s'obre una finestra: sense tasques de govern a Tarragona, com si va tenir entre el 2007 i el 2011, Alejandro va entrar a les llistes del PP per al Congrés. Va ser diputat fins al 2015 i va fer amistat amb Pablo Casado, que acabaria sent el relleu de Rajoy. A Madrid el jove diputat va teixir algunes aliances i es va situar com a home fort del partit a la província de Tarragona. Gràcies a això va poder ser diputat al Parlament per aquesta demarcació el 2015 i repetir -gairebé de miracle- el 2017.

A partir d'aquí, ja coneixen la història: Enric Millo ho deixa, Alejandro Fernández passa a ser portaveu del PP al Parlament i el 2018 és elegit president del PP a Catalunya. A Alejandro li toca plantar cara en el pitjor moment del Procés i del seu partit. L'ombra de corrupció fa fora Rajoy de Moncloa i la marca popular baixa a mínims a Catalunya.

Sempre s'ha de valorar els que aguanten durant les tempestes i no aprofiten per anar-se'n. Ho va fer Iceta al PSC i Alejandro al PP. Quan altres se n'anaven a Ciutadans, fins i tot a VOX, el de Tarragona es va quedar i va fer servir la seva dialèctica per plantar cara. Va ser així com es va guanyar el respecte d'aquells que no pensen com ell i va anar enderrocant a poc a poc alguns murs.

Alejandro Fernández ve d'una família humil, treballadora, que va arribar a Tarragona des d'Astúries. Amb un pare de dretes i una mare d'esquerres, va viure la política com una cosa normal des de ben petita. Va saber que volia ser polític i se'l va haver de treballar des de jove. Sense padrins, sol.

Aquí potser resideix el fonament de la principal crítica que rep Alejandro al seu partit: la dificultat, asseguren, de veure'l treballar en equip. "Hi ha amics íntims, amics, coneguts, adversaris, enemics, enemics mortals i... companys de partit", deia l'italià Giulio Andreotti. I no li faltava cap raó: és molt més difícil tenir amistat amb algú de la teva formació que amb altres. D'aquí que la seva relació amb Dolors Montserrat sigui nul·la o que el seu vincle amb Manuel Reyes o García Albiol sigui simplement cordial.

Alejandro, que va ser professor universitari a la URV, té ara una vida política extra. Va presentar batalla -ideològica- a Feijóo i va marcar perfil propi en un nou PP que es troba còmode en la indecisió. Després de patir el pitjor del Procés, el tarragoní no estava disposat a fer com si res amb Puigdemont i companyia i es va plantar. Sorprenentment, ha guanyat la partida gràcies a les bases i malgrat la insistència de molts a Madrid que volien venjança.

El 2018, alguns veien Alejandro Fernández com un interí en la direcció del PP català. Ja fa sis anys que hi és i ara s'assegura continuar sent el líder del partit al Parlament. Els vells rockers -que em perdoni- no moren mai. De moment, la vida política d'Alejandro tampoc.