2025, l'any en què s'ha trencat el tabú del repte demogràfic: qui vol la Catalunya dels 10 milions?

En tot just dos anys, Aliança Catalana ha aconseguit capgirar el tauler polític i marcar l’agenda i el discurs dels altres partits. Si el 2024 va ser l’any que es va trencar el tabú de la inseguretat, aquest 2025 ha estat l’any que s’ha trencat el tabú de la demografia. El partit de Sílvia Orriols ha fet que partits que fins ara defensaven els beneficis infinits del creixement indefinit, de cop s’oposin a la Catalunya dels 10 milions.

Aliança Catalana ha experimentat un gran creixement gràcies sobretot a posar al centre del debat la qüestió migratòria. Això ha obligat la resta de formacions a adaptar el seu discurs. Partits com ERC i Junts, i fins i tot una part de la CUP, han passat de defensar la immigració descontrolada a reconèixer les conseqüències del creixement demogràfic il·limitat. Només el PSC, els Comuns i una branca de la CUP continuen defensant la viabilitat d’una Catalunya amb 10 milions d’habitants.

ERC, Junts i CUP, de fomentar la Catalunya dels 8 milions a estar en contra de la Catalunya dels 10 milions

El gir més descarat l’ha fet ERC, que durant anys va liderar l’esperit del ‘volem acollir’ i va proclamar les bondats de la immigració massiva. Encara que resisteixen i fins i tot milloren resultats a l’enquesta del CEO, enquestes internes han encès les alarmes. Davant el pànic per l’auge d’Aliança Catalana, dirigents com Oriol Junqueras, Elisenda Alamany i Gabriel Rufián han marcat un canvi sobtat en immigració i seguretat.

El més vehement ha estat Junqueras, que ha deixat clar que “la Catalunya dels 10 milions ara mateix és impossible”. La seva idea és que Catalunya ha passat de 6 a 8 milions sense que s’hagi invertit en l’adaptació dels serveis públics al creixement poblacional. Una cosa que també defensa Junts,que ara demana una moratòria de la immigració com ja va demanar molt abans Aliança Catalana.

El debat ha provocat una fractura a la CUP. Un sector institucional, procedent sobretot de les comarques gironines, defensa que cal qüestionar la Catalunya dels 10 milions pel seu impacte en el model econòmic. En canvi, un sector més de base, potent sobretot a l’àrea de Barcelona, els acusa d’haver comprat el marc de l’extrema dreta i aposta pel creixement indefinit.

Qui defensa la Catalunya dels 10 milions?

Aquest sector, enquadrat en la tendència més socialista de la CUP davant del seu sector independentista, es mimetitza amb l’espai dels Comuns al cinturó roig de Barcelona. Als Comuns, de fet, sí que hi ha unanimitat a l’hora d’afirmar que a Catalunya hi cabem tots, i en la defensa aferrissada de la viabilitat d’una Catalunya amb 10 milions d’habitants i pròspera econòmicament i socialment.

Qui també defensa el creixement demogràfic il·limitat és el PSC, que el condiciona, això sí, a la necessitat de reforçar els serveis públics.El Govern de Salvador Illa ha arribat a dir al Parlament que la immigració té cost zero i que un augment demogràfic beneficiarà la majoria de la població. Ho diuen en ple col·lapse sanitari i un caos educatiu sense precedents a Catalunya.

Empadronaments i seguretat, a debat  

Tot això ha estat possible gràcies a una defensa desacomplexada del control de la immigració per part d’Aliança Catalana. Una defensa que ja havia fet anteriorment Vox, però que no havia aconseguit penetrar en el votant catalanista. El partit de Sílvia Orriols ha tingut èxit a l’hora d’assenyalar les conseqüències del creixement incontrolat de la població per al sosteniment dels serveis públics i la seguretat.

Una derivada és el tema dels empadronaments, que Aliança Catalana ha situat al centre de l’actualitat. Tot va començar amb una campanya de la premsa subvencionada contra el govern de Sílvia Orriols a Ripoll per suposats impediments en el procés d’empadronament. Amb el temps s’ha demostrat que Orriols tenia raó, i cada vegada més alcaldes demanen més controls del padró per garantir els serveis públics.

Una altra derivada del debat demogràfic és l’alt percentatge d’estrangers entre la població reclusa a les presons catalanes. Això, sumat a dades policials que indiquen que el 80% dels delictes a Barcelona són comesos per multireincidents estrangers, ha causat una evident preocupació. Com va passar amb la seguretat, que l’esquerra woke atribuïa només a percepcions, també les dades han trencat el tabú sobre la vinculació entre augment de la inseguretat i immigració descontrolada.

Finalment, el debat demogràfic es relaciona amb la supervivència de la cultura, la identitat i la llengua. El gruix de la immigració és en l’edat de 25-35 anys, i la mitjana de natalitat de la població estrangera és molt superior a la de la població autòctona, cosa que fa pensar en una substitució demogràfica en un període de temps curt.  

Ni els cordons sanitaris han impedit que aquests missatges arribin als ciutadans, que van perdent la por a ser estigmatitzats com a extrema dreta. Per això alguns han passat de negar la realitat a copiar el discurs de partits com Aliança Catalana o Vox.