12M: (gairebé) les mateixes cares de 2021, tot diferent

Gairebé tres anys després, els catalans tornem a votar a unes eleccions al Parlament de Catalunya. Ens sembla un món, acostumats a fer-ho quatre vegades en els darrers nou anys. El Procés ha estat una trituradora de líders: el 2012 es presentaven Artur Mas, Pere Navarro, Oriol Junqueras, Alícia Sánchez Camacho, Joan Herrera, Albert Rivera i David Fernández. Tres anys després, el 2015, Raül Romeva era el número u de Junts pel Sí i competia contra Iceta, Inés Arrimadas, Lluís Rabell, García Albiol i Antonio Baños.

Perquè vegin la magnitud de la tragèdia: el 2021 no va repetir cap dels candidats que ho van fer el 2017. El Procés s'ho va carregar tot, també a una classe política que, o bé era inhabilitada, feia el salt polític a Madrid o deixava la política per cansament. Per sort, sembla que alguna cosa ha canviat pel que fa a això. Si mirem enrere i agafem com a exemple les eleccions del 2021, veiem que sis dels vuit candidats que van obtenir representació repeteixen.

No ho fa la CUP, que ja és una norma, ni Junts, encara que a efectes pràctics té el mateix número u: Carles Puigdemont. Hem posat a la foto Laura Borràs, que va ser qui va exercir el paper i qui hagués estat presidenta d'haver guanyat Esquerra. També hem situat Àngels Chacón (a dalt a la dreta), que es va presentar pel PDeCAT, partit que ja no existeix. Si acceptem pop com a animal de companyia, veiem que els lideratges polítics a Catalunya s'han reforçat i es trenca la dinàmica de l'última dècada.

Mateixos candidats, context molt diferent?

Una cosa és que repeteixin les mateixes cares i l'altra que el context sigui el mateix. Tothom donava per feta la majoria independentista el 2021 i així va ser: van arribar a un acord per fer president Pere Aragonès, encara que va costar. Aquest escenari sembla gairebé impossible ara mateix. Primer de tot perquè és complicat que ERC, Junts i la CUP arribin als 68 diputats i, a més, s'entenguin. Caldrà veure també com incideix la promesa de Puigdemont de tornar si suma majoria, cosa que no va passar el 2021.

Les relacions estan pràcticament trencades entre els processistes. L'objectiu és veure qui queda primer per donar les culpes a l'altre davant la impossibilitat d'arribar a un acord, mentre s'intenta pactar amb el PSC. O això, o un bloqueig electoral que no és gens descartable.

En canvi, Salvador Illa sí que té ara mateix opcions reals de ser president. Les seves perspectives electorals són més grans i si queda fora de la Generalitat serà una sorpresa. Podria, a més, mirar cap al processisme –com fan sempre els socialistes a Catalunya– o cap a l'altra banda. Perquè l'altre gran canvi ve al constitucionalisme, on el PP d'Alejandro Fernández es podria disparar fins als 15 diputats. La pugna amb VOX està servida, que va ser la sorpresa el 2021 i que ara vol confirmar que té una borsa de votants fidels. Tot sembla indicar, a més a més, que Ciutadans intentarà tornar a ser present al Parlament, on ara té 6 diputats, encara que ho té molt difícil.

El context tampoc sembla gaire favorable per als Comuns i la CUP, encara que el 2021 ja van treure resultats fluixos. Els anticapitalistes van sumar 9 escons, mentre que els Comuns 8. Així i tot, sembla clar que la CUP, amb Laia Estrada, baixarà i els d'Albiach suaran per mantenir les mateixes cadires.

Ara bé, si el 2021 el PDeCAT es va quedar fora, sembla que la Sílvia Orriols i l'Aliança Catalana podrien entrar al Parlament. Alguns sondejos els situen entre el 2,4 i el 3,5% i obtindrien diputats a partir del 3%. Catalunya ha canviat en tres anys i veurem si aquest gir social es trasllada també a les eleccions del 12 de maig.

Les eleccions al Parlament de Catalunya són en poc més de 40 dies i sortirem llavors de dubtes. Repeteixen els mateixos que fa tres anys, però els resultats seran diferents perquè Catalunya ja no és la mateixa. El dia 12 veurem fins a quin punt ha canviat.