Visca la Pepa!

No se m'ha parat el rellotge, soc conscient de la data d'avui i que l'efemèride a què faré al·lusió va tenir lloc un dia de Sant Josep de 1812. Però aquesta columna es publica els dimecres i, com alguns de vosaltres se n'hauran adonat, l'única manera de poder combatre el Leviatà de la repetició és inspirar-me en els esdeveniments que compleixen anys a l'espai temporal de set dies entre mercuri dies.

El més interessant d'aquesta setmana, pel simbolisme, pel que significa, per les circumstàncies en què es va donar i perquè és un d'aquests esdeveniments històrics que encara aconsegueixen unir el nostre respecte per la història comuna, és l'aprovació de la Primera Constitució Liberal de la Història d'Espanya.

La situació en què es va produir tan important fet no va ser gens senzilla. Amb gairebé tota Espanya ocupada per les tropes napoleòniques, amb alguns dels virregnats en peu de guerra, amb dos reis lluny retinguts al nord dels Pirineus i amb una intervenció britànica que tenia més interessos estratègics que simpaties pels seus “assilvestrats” habitants.

El Concís, diari gadità fidel als que resistien darrere de les sòlides muralles de la tasseta de Plata, va publicar l'endemà el seu número 20. El diari costava un real i a la seva capçalera, just sota la data, apareixia el lema “Any V, de la gloriosa lluita del poble Espanyol contra la tirania”.

Anunciava diari que el 19 s'havia llegit l'Acta procedint a la cerimònia per prestar jurament d'observança a la Constitució política de la monarquia espanyola. La fórmula per realitzar aquest jurament era de nou encuny i plantejava la qüestió següent:

“Jureu guardar la Constitució política de la monarquia espanyola, que aquestes Corts generals i extraordinàries han decretat i sancionat?”.

Els diputats s'anaven apropant a la taula de dos en dos i pronunciaven el “sí, juro”.

El rei, lògicament, no hi era present, però sí un president de la Regència que assumia el paper de la Corona en un trànsit tan significatiu. Joaquín de Mosquera Figueroa i Arboleda Vergara, un espanyol americà, nascut i criat a Nova Granada, era qui representava Ferran VII fins que aquest pogués tornar a trepitjar el terra patri.

D. Joaquín de Mosquera procedia de la noblesa criolla i havia arribat a ser governador de Cartagena d'Índies el 1785, quan encara no comptava trenta anys.

Fins al 1809 no havia trepitjat terra espanyol. Era un dels diputats que representaven Popayan a la Junta Central i un dels cinc regents elegits inicialment. Posteriorment, des del gener del 1812, va passar a ser president de la Regència, màxim càrrec de la nova estructura de Govern que s'estava organitzant per les Corts gaditanes, que eren, per demanda geoestratègica, les espanyoles.

Pocs dies es veien a Cadis amb una pluja tan contínua com la d'aquella tarda, tot i això, va concórrer molta gent que repetia, segons la premsa, els ressons de: Visca, visca la nació!

Tota la terminologia liberal era a l'ambient d'aquell dia 19 de març. Les paraules pàtria i nació s'allotjaven en boca de tothom. Agustí d'Argüelles es va despatxar en sortir de les Corts, mostrant a la mà el nou text constitucional, amb un “Espanyols, ja teniu pàtria!”. No és que la pàtria que esmentava als seus escrits fra Bartomeu de les Cases o la que plorava Quevedo no hagués existit abans. Aquesta pàtria era una altra cosa. Els ciutadans no eren simples súbdits a les terres i possessions d'un senyor; ara, la pàtria era de tots. Fills d'un mateix sol i tributaris d'un mateix rierol, que diria un altre dirigent espanyol segle i quart després.

La premsa no tenia draps calents per a qui s'asseia al tron del Palau Reial de Madrid i el seu odiat germà. Se citava els dos corsos, adjectivant-ne un com el Botellas i tots dos com a prototip de bàrbar opressor.

Discursos va haver-hi, en aquella gloriosa jornada, algun digne de ser llegit fins i tot dos-cents dotze anys després: “Correran els dies i quan la mà incansable del temps hagi col·locat a llargues distàncies, la sèrie prodigiosa dels esdeveniments que formen el magnífic quadre d'un poble inert i abandonat, resistint i triomfant del poder i astúcia de Bonaparte”. Aquest mateix poble embolicat en sang, en desolació i ruïna, es va acordar que calia assegurar la seva llibertat civil tant com la seva independència.

En un moment tan summament crític de la història d'Espanya, en plena guerra contra l'Exèrcit més poderós del món i com a únic baluard que es resisteix a caure davant de l'adversitat, els diputats a Corts, com els músics del Titanic, tocaven la melodia de la llibertat mentre el seu vaixell semblava enfonsar-se al seu voltant.

Espanyols d'aquí i d'allà, amb un regent amb accent crioll que, fins i tot, anomenaven el colombià per la seva notada procedència. Van presentar un text que marcava l'inici de l'èxit del moviment liberal espanyol. Per primera vegada es demanava al monarca cedir a la seva sobirania divina. Eren les Corts de la “Nació Espanyola”, ja que així s'identifiquen en el seu preàmbul i en el seu primer article hi definia com “la reunió de tots els espanyols dels dos hemisferis”. Una nació espanyola, lliure, independent i que no podia ser patrimoni de cap família ni cap persona. La nació, per primer cop, rebia la responsabilitat de la sobirania.

Els espanyols es comprometien amb una sèrie d'obligacions: L'amor a la pàtria, ser justos i benèfics, fidels a la Constitució, obedients a la llei i respectuosos amb les autoritats establertes. Obligats, sense cap distinció, a contribuir en proporció dels seus havers per a les despeses de l'Estat i, per descomptat, a defensar la pàtria amb les armes, quan fos cridat per llei. Perquè ara la pàtria era de tots.

Una nova llum es prenia sobre els designis d'un Imperi que, a la seva metròpoli, sagnava per resistir a la seva independència i als seus territoris d'Ultramar patia les deslleialtats d'alguns dels seus fills que veien en el dolorós tràngol l'ocasió per cavalcar en una altra direcció.

Dos-cents deu anys després que un regent espanyol hagués nascut en un dels seus virregnats, un home d'origen indi es convertia en el primer ministre dels britànics.

La felonia d'un rei va acabar amb les il·lusions d'un poble que, malgrat això, no es va resignar ni va ajupir el cap i va intentar reivindicar la seva llibertat en diverses ocasions fins que va arribar un nou vent antiabsolutista, contestat per un germà de Ferran VII i que va derivar en tres guerres civils de conseqüències molt més tràgiques del que la història ha volgut recordar.

Dos sistemes, el liberal, basat en la igualtat dels individus abans que en els drets dels territoris i un altre recolzat en la llei vella, en la tradició i el costum; van dessagnar aquella nació que tant celebraven els gaditans i ho van fer en guerres civils perquè, a falta que algú tan agosarat com el petit cors tingués els bemolls de tornar a intentar trepitjar aquestes terres i unir amb ells els tossuts hispans; els seus habitants, fent gala de la seva resilient vocació caïnita, no van deixar de matar-se durant més d'un segle.

Avui no ens matem, encara, però estem desplegant tota la nostra artilleria de vilesa, odi i mala llet. Va sent hora que els qui més agiten, remouen les entranyes i fomenten refugiar-se en cantons; vagin tirant el fre perquè el que sembra vents, recull tempestes.

Contra l'egoisme, l'egocentrisme, la ignomínia, la indignitat, la fal·làcia (en els quatre tipus) i el matonisme de taverna i pollastre fregit, avui per ahir, em surt de l'ànima cridar: Visca la Pepa!