La doble moral de l'esquerra amb les protestes a les presons catalanes

El bonisme a Catalunya torna a atacar. L'assassinat d'una cuinera de la presó de Mas d'Enric a mans d'un pres i les protestes posteriors dels funcionaris de presons han obert un nou cisma a la política catalana. I, de passada, han tret a passejar la doble moral de l'esquerra catalana.

Mitjans progres, membres de xiringuitos subvencionats sobre drets humans i sospitosos habituals en aquest tipus de qüestions no han desaprofitat l'oportunitat de donar la nota i mostrar la seva suposada superioritat moral respecte a la resta dels mortals, que ens preocupem per la situació dels funcionaris de presons. Ja saben com funciona això: si no penses com ells, ets automàticament feixista, d'extrema dreta i mala persona en general.

L'esquerra bonista catalana ha tornat a alçar la veu. Tot i això, no ho han fet per preocupar-se per la família de la Núria, la cuinera assassinada. O per criticar la deixadesa de l'administració respecte de la realitat que viuen els funcionaris de presons. No. Ho han fet per preocupar-se només dels presos i els seus familiars.

A més, ho han fet amb el seu A, B, C habitual: tirar de xantatge emocional. En les últimes hores, per exemple, han donat veu a reclusos que ho estan passant malament per culpa de les protestes (alguns fa dies que estan tancats a les cel·les). O també a familiars de reus que no han pogut veure els seus familiars pel bloqueig que els funcionaris de presons mantenen a la majoria de centres penitenciaris.

I ningú no dubta que aquests presos que volen rehabilitar-se ho estiguin passant malament. O, encara més, que alguns dels seus familiars visquin angoixats per la situació dels seus éssers estimats dins de les presons.

Aquí el problema és la utilització i doble moral que aquesta esquerra bonista està fent amb tota aquesta qüestió. Preocupadíssims pels presos i els seus familiars, però callats davant del patiment dels funcionaris de presons, que van a treballar cada dia jugant-se la vida. Uns treballadors que han vist com les agressions per part de reclusos han augmentat dràsticament en els darrers anys.

Tampoc dediquen gaire temps a empatitzar amb la família de la cuinera assassinada. Fins a tal punt arriba la seva perversió que, en la majoria d'ocasions, han titllat el succés de “tragèdia” o simplement de “mort”. Així, com la Núria hagués mort per art de màgia.

Però és que, a més, mentre estan preocupats pels presos, obvien assenyalar els principals (i reals) culpables de tota aquesta situació: l'administració, és a dir, el Govern. Perquè, no ho oblidem, l'augment de les agressions a treballadors, el fet que un assassí (que era a la presó per haver degollat una dona) tingués accés a ganivets a la presó o que els funcionaris hagin dit prou, tenen un clar responsable polític: Gemma Ubasart i la resta de l'executiu català.

Però és clar, queda més progre i guai preocupar-te pels reclusos i assenyalar els funcionaris de presons (carcellers en diuen, de manera despectiva) que no enfrontar-te al poder. Fins i tot podrien fer totes dues coses alhora, que no és incompatible. Però no, millor mostrar la seva falsa superioritat moral i acusar de feixista el que, simplement, defensa que a les presons catalanes hi hagi ordre i que els seus treballadors no s'hagin de jugar la vida per simplement anar a treballar. Al cap i a la fi, es la tendència que fa temps que arrossega la esquerra nostrada: més preocupats pels delinqüents que per les seves víctimos.